Quan passegem pel camp o pel jardí ens creuem amb multitud d’animals i plantes als quals no prestem atenció per considerar-los insignificants, els mirem sense veure’ls, els trepitgem sense adonar-nos-en, ignorants de l’enorme bellesa d’aquests essers petits i els milers d’anys d’especialització i adaptació al medi de la seua morfologia. Aquest blog intentarà mostrar eixe món i donar a conèixer alguns dels seus secrets.

divendres, 11 d’octubre de 2013

Marrubium vulgare L.


NOMS: Malrubí. Manrubí. Marreus. Marrubí. Malroig. Occità: Bon rible, Marrible. Castellà: Manrubio. Marrubio blanco. Menta de burro. Gallego: Marroio. Marroxo. Èuscara: Lekugi. Astabatan. Portuguès: Marroio. Marrolho. Italià: Marrubio comune. Mentastro. Robbio. Francès: Marrube blanc. Anglès: White Horehound. Wild Horehound. Alemany: Echter Andorn. Weißer Dorant. Neerlandès: Malrove. Grec: Μαρούβιο το κοινό. Ασπροπρασιά. Καλάνθρωπος.

Flors agrupades en verticil·lastres
SINÒNIMS: Marrubium apulum Ten.

DISTRIBUCIÓ: Holàrtica: L’ecozona holàrtica fa referència als hàbitats que es troben a través del conjunt del continents de l'hemisferi nord.

HÀBITAT: Ruderali-Secalietea. Comunitats ruderals, vores de camins, marges i camps abandonats. Fins els 1600 metres d’altitud.

Nombroses tiges erectes
FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Mata perenne de color grisenc amb vàries tiges de secció quadrada, erectes, de fins 50 cm d’alçada, tomentosa. Pot confondre’s amb manrubí hirsut (Ballota hirsuta Benth.) però aquesta té les flors més grans i de color purpuri.

Fulles rugoses, aspres al tacte
Fulles amb pecíol més curt que el limbe, oposades, dentades, suborbiculars i reticulades, amb l’anvers menys tomentós que el revers que es fa grisenc o blanc, aspres al tacte.

Calze acabat en 10 dents recorbades a l'àpex
Flors agrupades en verticil·lastres que formen una espiga llarga, amb bràctees folioses. Bractèoles a la base de cada flor. Les flors són hermafrodites i pentàmeres. Calze tubular acabat en 10 dents recorbades a l’àpex. Corol·la bilabiada de color blanquinós, amb el llavi superior bífid i el inferior trilobat, amb el lòbul mitjà més gran. Androceu amb quatre estams. Ovari súper amb estil bífid a l’àpex. Floreix entre maig i setembre.

Fruit dins el calze persistent, tapat pels pèls de la gola
Fruit en tetraclusa formada per núcules de color bru obscur i puntejades

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La medicina tradicional o popular es coneix també amb el nom de medicina herbal pel fet que la majoria dels remeis que formen part de les teràpies tradicionals inclouen herbes medicinals. L'ús de diferents fàrmacs segons els diferents pobles tradicionals ha donat lloc al nom d'etnofarmacologia.

Planta mel·lífera
USOS I PROPIETATS: Aquesta planta ha sigut molt utilitzada en medicina popular, doncs té propietats estimulants, diürètiques, sudorífiques, febrífugues i expectorants. Les fulles i les summitats florides, en infusió, són digestives i, a més, s'empra amb èxit pels constipats, asma, tos, molèsties del fetge, diarrea, infeccions d'estómac, disenteria i menstruacions doloroses. Regula el ritme cardíac i es recomana en tots tipus de febres. També s'usa per rentar ferides, úlceres, etc.

Els verticil·lastres formen una espiga llarga
ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Marrubium és un nom emprat des de l’antiguitat.
L’epítet específic vulgare deriva del llatí “vulgaris, -e”, que significa vulgar, comú, ordinari, per ser una planta corrent i abundosa.
Pius Font i Quer cita, al Dioscòrides Renovado, una manera curiosa d’utilitzar el manrubí en medicina popular que jo vaig experimentar de menut, quan vaig agafar una aliacrà (icterícia). Una curandera del poble li va dir a ma mare que jo tenia que pixar sobre la mateixa planta de manrubí, en dejú, durant una novena i, si així ho fera, al cap de nou dies ja estaria curat. I així va ser.  
L’ús medicinal del manrubí és molt antic. L’enciclopedista romà Aulo Cornelio Celso el citava com remei per a les malalties respiratòries al tractat “De Medicina”, al segle I aC, i el també escriptor romà Columela el dona com remei per l’expulsió de cucs intestinal per als animals de granja.
Diversos estudis científics moderns estan confirmant la utilitat del manrubí en medicina.
Marrubium  vulgare s’empra en agricultura per al control biològic, doncs és un repel·lent natural de la llagosta. 
A l'antic Egipte s'emprava als rituals de sacrific als déus i era coneguda com la "llavor de Horus"


Família Labiatae (Lamiaceae)


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...