Quan passegem pel camp o pel jardí ens creuem amb multitud d’animals i plantes als quals no prestem atenció per considerar-los insignificants, els mirem sense veure’ls, els trepitgem sense adonar-nos-en, ignorants de l’enorme bellesa d’aquests essers petits i els milers d’anys d’especialització i adaptació al medi de la seua morfologia. Aquest blog intentarà mostrar eixe món i donar a conèixer alguns dels seus secrets.

dilluns, 25 d’agost de 2014

Valeriana officinalis L.


NOMS: Herba gatera. Valedriana. Valeriana. Valeriana vera. Castellà : Hierba de los gatos. Valeriana. Occità: Pauta de chat, Valeriana, Valeriano. Gallego: Birbiriana. Herba bendita. Èuscara: Belar bedeinkatu. Ardi-belarri. Portuguès: Erva-dos-gatos. Valeriana. Italià: Valeriana comune. Francès: Valériane des collines, Valériane officinale, Valériane à petites feuilles. Anglès: Valerian. Alemany: Arzneibaldrian. Gebräuchlicher Baldrian. Neerlandès: Echte Valeriaan.  Grec: Αγριοζαμπούκος. Βαλλεριάνα. Μυριστική.

Flors hermafrodites i zigomorfes
SINÒNIMS: Valeriana officinalis subsp. tenuifolia (Vahl) Schübl. & G. Martens 
Observacions: Espècie molt polimorfa. La planta predominant als Països Catalans sembla que pertany a la subsp. tenuifolia.

DISTRIBUCIÓ:  Eurosiberiana

HÀBITAT: Trifolion medii. Herbassars de boscs humits. Cultivada als jardins

Herba de gran alçada amb tiges acanalades
FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que en l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herbàcia que pot arribar als dos metres d’alçada, amb rizomes; tiges verdes i acanalades; la planta desprèn una flaire característica.

Fulles oposades i pinnatisectes
Fulles oposades, pinnatisectes, dividides en folíols lanceolats, dentats i amb pèls pel revers.

Tres estams i i estigma trífid
Flors en inflorescències terminals en cima corimbiforme. Flors hermafrodites i zigomorfes amb bractèoles de longitud similar al fruit. Calze formant un tubet acabat en 5-15 dents linears poc visibles a l’antesi però acrescents i plomoses al fruit. Corol·la blanca o rosa, també forma un tub acabat en cinc lòbuls desiguals. Androceu amb tres estams inserits en els pètals. Gineceu d’ovari ínfer tricarpelar amb un estil coronat per un estigma trífid. Floreix durant tot l’estiu, des de juny fins a setembre

Fruit en aqueni amb papus plomós
Fruit en aqueni el·lipsoïdal que mesura de 2 a 5 mm, amb un papus plomós format pel calze acrescent.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una curiositat botànica de les valerianàcies és que quan s’obri la flor, el calze és inconspicu, però a mesura que el fruit madura creix i arriba a formar, en algunes espècies, plomalls semblants al de les compostes.

USOS I PROPIETATS: Les arrels, el rizoma i els estolons tenen propietats sedants, relaxants, febrífugues, antiespasmòdiques i vermífugues. La seva infusió es recomana en casos d'ansietat, nerviosisme, trastorns emocionals, estrès i insomni. Combina bé amb la tarongina, til·la, arç blanc, saüc, rosella i sàlvia, però cal evitar compatibilitzar-ho amb sedants químics.

Cima corimbiforme
ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Valeriana deriva, probablement, del llatí “valeo” que vol dir ser fort, eficaç, tindre salut, etc. En el Pinax (1623) Caspar Bahuin apunta que “... s’anomena Valeriana en les oficines de farmàcia i herbolaris per les moltes virtuts que mostra, pel que també rep el nom de triaca”. No obstant això, altres autors defensen que el nom d’aquest gènere és en honor a Galerio Valerio, el marit de la filla (gendre) de Dioclecià. I encara altres proposen altra versió, segons la qual l’origen podria ser de l’alemany "Baldrian"; en alemany vulgar "Bullerjan" o "Balderjan", en referència al deu de la llum, Baldur i del seu homòleg cristià, Joan.
L’epítet específic officinalis ve del llatí “officina”, que significa laboratori de farmàcia, perfumeria, o similars. S’aplica a moltes espècies que han sigut utilitzades com medicinals i venudes en herbolaris.

Vista inferior de la inflorescència
Les arrels contenen àcid valeriànic que els dóna una olor forta i característica semblant a la que emeten alguns formatges. Convé recol·lectar-la a partir d'exemplars que ja hagin complert els dos anys d'edat, especialment en l'època d'estiu i tardor. S'han de netejar i deixar assecar en llocs ventilats.
L’arrel desprèn una olor desagradable, per la qual cosa Galè, que alabava les seues virtuts, la va anomenar phu, (onomatopeia per indicar la pudor)
Durant la Segona Guerra Mundial la valeriana fou utilitzada per alleujar la tensió nerviosa originada pels bombardejos i explosions.
La ESCOP (The European Scientific Cooperative On Phytoteraphy), ha reconegut els usos medicinals de la valeriana per facilitar la son en casos d’insomni i en trastorns d’ansietat. Així mateix, l’extracte de l’arrel està autoritzat per a ús medicinal per la Comissió E d'Alemanya.
Té efectes psicoactius sobre el comportament dels gats que la busquen per consumir-la, pel que cal deduir que l’efecte n’és plaent. D’ací els noms populars que fan relació als gats.
Valeriana officinalis fou descrita per Carles Linné i publicada en Histoire Naturelle des Végétaux. Phanérogames 10: 304. 1841.

Família Valerianaceae


1 comentari:

  1. Oh, la valeriana!! una de les herbes més conegudes i aromátiques que tenim.
    Una abraçada, Manel.

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...