Beta vulgaris L.

NOMS: Bleda, Castellà: Acelga. Èuscara: Zerba. Francès: Bette commune. Bette-épinard . Portuguès: Acelga-brava. Italià: Barba. Barbabietola. Anglès: Beet. Common Beet. Spinach Beet. Alemany: Mangold. Runkelrübe. Neerlandès: Biet. Grec: Ζαχαρότευτλο. Σέσκλο.

Flors en glomèruls que formen cimes terminals

SINÒNIMS: Beta cicla L.;  Beta hortensis Mill.

Observacions: Té dues subespècies: la subsp. marítima, la forma salvatge, i la subsp. vulgaris, la forma cultivada.

DISTRIBUCIÓ:  Pluriregional

HÀBITAT: Ruderali-Secalietea. Cultivada per usos alimentaris. Ruderal, espontània als erms i marges de camins

Herba de fins 80 cm d'alçada

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herba de tija simple o ramificada que pot arribar als 80 cm d’alçada

Fulles basals amples amb pecíol pla

Fulles en roseta basal de limbe ovat, sovint cordat, enter, amb pecíol ample i pla. Les fulles caulinars són sèssils, de limbe lanceolat i molt més petites.

Flors hermafrodites amb cinc tèpals

Flors agrupades en cimes terminals o axil·lars, glomèruls de 2-8 flors hermafrodites, pentàmeres i actinomorfes, amb cinc tèpals de marge escariós de 2-3 mm. El perigoni és acrescent i s’endureix en fructificar. Androceu de cinc estams soldats al disc basal, amb anteres formades per quatre teques. Gineceu semiínfer amb un estil que acaba en 2-3 estigmes. Floreix d’abril a setembre

El perigoni és acrescent i s’endureix en fructificar

Fruit en pixidi amb una grana, tancat pel perigoni que és acrescent i s’endureix en fructificar

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Aquesta és una planta ginodiòica, és a dir, hi ha individus amb flors hermafrodites i d'altres amb flors funcionalment femenines. La sexualitat vegetal compren una gran quantitat de de sistemes de reproducció diferents però, encara que ens sembli xocant, va ser descoberta per Rudolf Jakob Camerarius i publicada en l’obra De sexu plantarum epistola en una data tan recent, en termes històrics, com 1694.

Ovari semiínfer amb estil acabat en tres estigmes

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’empra per les propietats hepatoprotectores, antioxidants, antidiabètiques i diürètiques.

Alimentària: Les bledes eren molt populars en temps antics. Els grecs la utilitzaven des del segle V a.C. i constituïa un dels aliments principals de la classe treballadora. Es consumeixen bullides, amb arròs caldós (arròs amb bledes) o fregides o són afegides a truites, coques i pastissets de brossa o de verdura.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Beta és l’antic nom llatí  emprat per Ciceró i altres, que potser deriva del grec "βλίτον blíton" bledes, que feia servir Teofrast.

L’epítet específic vulgaris deriva de “vulgus” vulgar, comú, freqüent, menyspreable.

Tot i que són els espinacs els que porten la fama de tindre molt de ferro, les bledes en hi porten més, a part de calci, potassi, magnesi i àcid fòlic (vitamina B9). Però cal anar en compte, doncs també conté molt oxalats que, combinats amb el calci, produeix oxalat càlcic, uns dels primers responsables de la producció de càlculs renals.

La remolatxa o bleda rave és una varietat d’aquesta espècie anomenada Beta vulgaris var. crassa, amb l'arrel molt engruixida i rica en sucre, de la qual s'extrau.

Al País Valencià un bleda és una persona gens espavilada, sense vigor, energia ni caràcter, i si algú està decaigut físicament es diu que està com una bleda.

Beta vulgaris va ser descrita per Cales Linné en Species Plantarum 1: 222. 1753.

Família Chenopodiaceae (Amaranthaceae)