Helianthemum cinereum subsp. rotundifolium (Dunal) Greuter & Burdet

NOMS: Estepa cendrosa. Setge. Castellà: Hierba de la ge. Ge del campo.

SINÒNIMS: Helianthemum rotundifolium Dunal; Helianthemum paniculatum Dunal; Helianthemum marifolium subsp. rotundifolium (Dunal) O. Bolòs & Vigo

DISTRIBUCIÓ: Ibero-magrib.

HÀBITAT: Ononido-Rosmarinetea. En matollars de timó i romer en terreny calcari o gipsífer sec i assolellat Fins els 1200 metres d’altitud

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Planta fruticulosa de fins un pam d’alçada amb tiges divaricades o decumbents i les floríferes ascendents, tomentoses

Fulles de distribució oposada, ovades o oblong-lanceolades, verdes per l’anvers i tomentoses pel revers, base cordada o arrodonida, marge enter, àpex agut i el nervi central marcat.

Flors en inflorescència ramosa corimbiforme. Calze amb els tres sèpals interns amb pèls i acrescents a la fructificació; els externs molt més petits. Cinc pètals grocs majors que el calze. Nombrosos estams de filament i antera grocs. Floreix a la primavera, entre abril i juny

Fruit en càpsula igual o més curta que el calze.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Un estudi del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC) arriba a la conclusió que les plantes obtenen aigua de l’estructura cristal·lina d’alguns minerals cristal·lins, com el algeps, gràcies a la capacitat d’hidratar-se i retindré humitat que algunes plantes saben aprofitar en època de sequera. A l’estiu l’aigua procedent de l’algeps pot suposar el 90% de l’absorbida per la planta.

USOS I PROPIETATS: No n’hem trobat

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Helianthemum deriva del grec “hélios” que significa sol, i de “ánthemon” que significa flor, perquè, segons Ambrosini (1666), dirigeix les flors cap al sol. L’epítet específic cinereum deriva del llatí “cinis, cineris” cendra, pel color cendrós, grisenc, de la planta. L’epítet de la subespècie rotundifolium significa que té les fulles redones: del llatí rotundus, -a, -um, que vol dir redó i del llatí folium, -ii, que significa fulla

Helianthemum cinereum subsp. rotundifolium va ser publicada per Werner Rodolfo Greuter, i Hervé Maurice Burdet, en Willdenowia 11: 275. 1981.

Família Cistaceae

Helianthemum asperum Lag. ex Dun.

NOMS: Heliantem aspre. Castellà: Jarilla cenicienta.

Helianthemum asperum

SINÒNIMS: Helianthemum asperum subsp. asperum Lag. ex Dunal; Helianthemum asperum var. roussaei Dunal

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània. Endemisme ibèric, del centre, est i sud-est de la península.

HÀBITAT: Rosmarino-Ericion. Creix als matollars de romer i timó, en sòl calcícoles o margosos. Fins els mil metres d’altitud.

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Planta perenne, sufruticosa, cespitosa, molt ramificada des de la base, amb tiges ascendents, tortuoses i tomentoses

Fulles oposades oval-lanceolades amb el marge revolut, amb pèls per l’anvers i pel revers. Estípules linear lanceolades amb pèls

Flors en inflorescències simples en cima unilateral amb pèls híspids. Bràctees més curtes que els pedicels i linears. botons florals cònics amb l'àpex torçut. Els tres sèpals interns amb costelles primes i híspides; els dos sèpals externs molt petits, menys de la meitat de llargària que els interns, linear-espatulats i ciliats. Corol·la amb cinc pètals blancs maculats lliures d’aproximadament un centímetre. Floreix a la primavera, entre febrer i juny

Fruit en càpsula ovoide pubèrula dehiscent, que queda dins del calze, amb llavors rogenques.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les flors del gènere Helianthemum  només s’obrin quan la temperatura és superior a 20 ⁰ C, és a dir, que necessiten el calor del sol per desplegar els seus pètals. Pot ser per això tenen un cert fototropisme positiu, és a dir, que orienten la corol·la cap al sol.

USOS I PROPIETATS: No hem trobat usos específics per aquesta espècie però diverses espècies i híbrids de heliantems s’empren en jardineria, especialment per a rocalles, i aquest podria ser un bon candidat.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Helianthemum deriva del grec “hélios” que significa sol, i de “ánthemon” que significa flor, perquè, segons Ambrosini (1666), dirigeix les flors cap al sol.

L’epítet específic asperum ve del llatí. “asper” aspre, agut, punyent: per la presència d’òrgans espinosos, punxants, punxents, etc.

Helianthemum asperum va ser descrit per Mariano Lagasca y Segura i publicat en  Prodromus Systematis Naturalis Regni Vegetabilis 1: 283. 1824.

Família Cistaceae

Helianthemum salicifolium (L.) Mill.

NOMS: Heliantem salicifoli. Herba turbera. Castellà: Jaguarzo castellano. Hierba del cuadrillo. Hierba turmera. Francès: Hélianthème à feuilles de saule. Italià: Eliantemo annuale. Anglès: Willowleaf Frostweed. Alemany: Weidenblättriges Sonnenröschen.

SINÒNIMS: Cistus salicifolius L.; Helianthemum salicifolium subsp. intermedium Thibaud

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Thero-Brachypodietalia. Creix en territoris de tendència àrida, en pradells terofítics calcícoles, en erms. Fins els 1600 metres d’altitud

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Petita herba pubescent, amb tiges erectes o ascendents, ramificada des de la base

Fulles oblongues, obtuses, de marge enter, amb un curt pecíol i estípules linear-lanceolades més llargues que el pecíol, les fulles inferiors oposades

Flors en inflorescència en cimes, amb pedicels més llargs que els sèpals, perpendicular a la tija i amb l’àpex arquejat cap amunt (característic de l’espècie). Calze amb cinc sèpals acrescents, els tres interns majors, amb nervis prominents, els dos interns són molt petits i semblen bràctees. Corol·la amb cinc pètals grocs lliures, amb una taca taronja a la base. Androceu format per nombrosos estams grocs. Gineceu d’ovari súper amb estigma trilobulat. Floreix en primavera, entre març i juny.

Fruit en càpsula ovoide-trígona de 0.3-0.8 mm màxim, més curta que el calze, dehiscent per tres valves, amb llavors rogenques.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Aquesta espècie és molt pareguda a Helianthemum ledifolium però la que ens ocupa avui, H. Salicifolium, té els pedicels més llargs que els sèpals, són perpendicular a la tija i amb l’àpex arquejat cap amunt, si més no a la fructificació.

USOS I PROPIETATS: No n’hem trobat

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Helianthemum deriva del grec “hélios” que significa sol, i de “ánthemon” que significa flor, perquè, segons Ambrosini (1666), dirigeix les flors cap al sol.

L’epítet específic salicifolium ve del gènere Sálix, salze i del llatí  folium, fulla, és a dir, amb fulles semblants a les del salze

Carles Linné va descriure aquesta espècie en Species Plantarum (Persoon) 527. 1753. amb el nom de Cistus salicifolius (basiònim). Amb el nom actualment reconegut de Helianthemum salicifolium va ser publicat per Philip Miller en The Gardeners Dictionary: eighth edition Helianthemum n. 21. 1768.

Família Cistaceae

Helianthemum apenninum (L.) Mill.

NOMS: Perdiguera. Heliantem apení. Castellà : Perdiguera. Heliantemo blanco. Francès: Hélianthème des apennins. Itàlia: Eliantemo degli Appennini. Anglès: White Rockrose.  Alemany: Apenninen-Sonnenröschen. Weißes Sonnenröschen. Neerlandès: Wit Zonnerosje.

Inflorescències en cima simple

SINÒNIMS: Cistus apenninus L.; Helianthemum polifolium Mill.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Ononido-Rosmarinetea. Pedregars, matollars, timonedes, fissures de les roques calcàries. Entre els 600 i els 1400 metres d’altitud.

Mata tomentosa de fins 50 cm d'alçada

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Mateta tomentosa que por arribar al mig metre d’alçada

Fulles oposades, de marge revolut

Fulles oposades, decussades, linears o oblongo-linears de marge revolut i curt pecíol, amb pèls blanquinosos i estípules linears més llargues que el pecíol.

Corol·la amb cinc pètals lliures

Flors en cima simple. Calze amb tres sèpals exteriors pubescents, amb els nervis marcats, i dos de més petits, interiors, que passen desapercebuts. Corol·la amb cinc pètals lliures que poden fer 1,5 cm, de color blanc o rosat. Androceu amb nombrosos estams grocs. Gineceu amb ovari súper Floreix a finals de primavera.

Fruit en càpsula subglobosa pubescent que s’obri per tres valves.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les cistàcies són una petita família, amb només 8 gèneres i 150 espècies, que tenen el principal centre de variació a les terres seques i assolellades del voltant del Mediterrani. Per aquest motiu s’empra com un indicador de mediterraneïtat d’un territori la proporció de cistàcies respecte del total d'espècies de la flora de dit territori.  

Calze amb tres sèpals exteriors i dos interiors molt més petits

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Helianthemum  deriva del grec “hélios” que significa sol, i de “ánthemon” florit, perquè diu en Flora Ibèrica que, segons Ambrosini (1666), dirigeix les flors cap al sol, encara que altres autors afirmen que el nom és degut a que necessita el calor del sol per obrir les flors (calen més de 20^o C per desplegar els pètals).

El nom específic apenninum és un epítet geogràfic relatiu als Apenins, que significa dels Apenins, la cadena muntanyosa que recorre Itàlia de nord a sud.

Helianthemum apenninum va ser descrita per (L.) Mill. i publicada en The Gardeners Dictionary: . . . eighth edition no. 4. 1768.

Observacions: Existeixen nombroses subespècies reconegudes, de les quals habiten les nostres terres la ssp. apenninum, la ssp. pilosum, i la ssp. violaceum, amb les seues varietats.

Família Cistaceae

Fumana thymifolia (L.) Spach

NOMS: Herba de setge. Castellà : Tomillo morisco. Edrea. Hierba del sillero. Italià: Fumana vischiosa. Francès: Fumana à feuilles de thym. Anglès: Thyme-leaved Fumana. Alemany: Thymianblättriges Nadelröschen. Grec: Φουμάνα η θυμαρόφυλλη.

Inflorescències en cima

SINÒNIMS: Cistus thymifolius L.; Helianthemum glutinosum (L.) DC. Fumana viscida Spach.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Rosmarinetalia. Pinars, coscollars, erms, llocs secs i assolellats, sobre sòls pobres. Fins els 1000 metres d’altitud

Mateta petita de tiges lignificades

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Mata petita ramificada des de la base, de poc més d’un pam, molt glandulosa, amb tiges lignificades a la base (sufruticosa), erectes

Fulles amb estípules poc més curtes que la fulla

Fulles oposades (si més no les inferiors), estretament ovalades i de marge revolut, amb estípules una mica més curtes que les fulles i amb seta terminal. De vegades les fulles formen fascicles.

Nombrosos estams

Flors en cima terminal amb pedicels poc més llargs que el calze i reflexos a la fructificació. Hermafrodites, actinomorfes. Calze amb cinc sèpals, dos externs linears i tres interns ovats i acuminats amb costelles força marcades i ciliades. Corol·la amb cinc pètals lliures, grocs. Androceu amb nombrosos estams. Gineceu d’ovari tricarpel·lar amb estil prim acabat en estigma capitat. Floreix de març a maig.

Fruit en càpsula dehiscent per tres valves

Fruit en càpsula amb tres lòculs, dehiscent, que s’obri per tres valves per deixar caure les llavors reticulades. Les valves resten molt obertes durant llarg temps

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La família de les cistàcies és petita, amb vuit gèneres i 150 espècies, però de gran importància als països mediterranis, doncs és ací, a les nostres terres seques i assolellades, on tenen el principal centre de variació. Per aquest motiu la proporció de cistàcies respecte del total d’espècies de la flora d’un territori qualsevol s’ha utilitzat com a indicador de la mediterraneïtat de la zona.

Tres sèpals interiors i dos molt mes menust exteriors

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’ha emprat com hipotensora, hemostàtica, antisèptica, expectorant i antiinflamatòria.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Fumana deriva del llatí “fumus, -i” fum. El va emprar per primera vegada Thomas Bartholin (1673) al anomenar Herba fumana a la planta que després Linné va batejar com Cistus Fumana L., segurament per l’aspecte grisós, com fumat, de les fulles.

L’epítet específic thymifolia ve de "thymus" timó i "folium" fulla, és a dir, amb fulla de timó, pel paregut de les fulles amb aquesta aromàtica (Thymus vulgaris).

Fumana thymifolia va ser descrita per (L.) Spach ex Webb i publicada en Annales des Sciences Naturelles; Botanique, sér. 2, 6: 271. 1836.

Família Cistaceae