Urtica urens L.

NOMS: Ortiga. Ortiga petita. Formiguera. Castellà : Ortiga menor. Algiara. Èuscara: Asunbeltz. Gallego: Estruga menor. Occità: Ourtigo brulanto. Francés: Ortie brûlante. Ortie grièche. Petite Ortie. Italià: Ortica minore. Anglès: Annual Nettle. Burning Nettle. Dog Nettle. Dwarf Nettle. Alemany: Kleine Brennessel. Neerlandès: Broeinetel. Kleine Brandnetel. Grec: Τσουκνίδα. Ουρτίκα η καυστική. Τσικνίδα.

Flors en raïms axil·lars

SINÒNIMS: Urtica minor Moench

DISTRIBUCIÓ:  Pluriregional

HÀBITAT: Chenopodietalia muralis. Ruderal. Prop de les poblacions, vores de camins, horts. Fins els 1500 metres d’altitud.

Tiges erectes de secció quadrangular

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba nitròfila que pot assolir el mig metre d’alçada, amb tiges erectes de secció quadrangular, molt ramificada, amb pèl curts i urticants per tota la planta.

Fulles ovalades profundament dentades

Fulles oposades, ovalades, atenuades a la base, amb el marge profundament dentat, amb pocs pèls urticants per l’anvers i els nervis del revers. El pecíol és més llarg que la inflorescència i més curt que el limbe. Quatre estípules, dues per pecíol, lanceolades i dentades.

Flors masculines 

Flors femenines

Flors unisexuals, monoclamídies, disposades en raïms axil·lars, les masculines i les femenines al mateix peu (monoic). Les flors masculines amb quatre peces iguals i 4-5 estams encorbats i en tensió que, en obrir-se la poncella, s’aixequen de sobte i llancen el pol·len de manera explosiva. Flors femenines amb peces ciliades i desiguals, gineceu súper amb un sol estil acabat en estigma plomós.  Floreix des de març fins l’octubre.

Fruit en aqueni comprimit

Fruit en aqueni ovoide, comprimit, envoltat pel periant acrescent.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Qui ha tocat una ortiga és conscient per sempre de la seu capacitat de produir irritacions. Aquesta particularitat es deu al fet que estan cobertes de pèls rígids, amb la paret calcificada i plens d'un líquid urticant a pressió. Cada pèl acaba en un capet esfèric, anomenat cistòlit, separat de la resta per una constricció de parets més febles. En tocar-los, es trenquen per aquest obliquament i s'introdueixen a la pell a través de les petites ferides que fan.

Flors femenines amb peces ciliades

USOS I PROPIETATS: Té propietats diürètiques, emmenagogues, galactagogues, cardiotòniques i astringents. També s'utilitza contra les cremades. Es prepara en infusió de la planta seca i sobretot de les arrels. Una mica de cotó o gasa humida amb el suc de la planta triturada atura les hemorràgies nasals. El dolor reumàtic s'alleuja amb les picades de les ortigues.

En donar un bull es neutralitza l’efecte irritant de la histamina, l’acetilcolina i la serotonina dels tricomes, i es pot menjar en sopa o puré, aportant proteïnes, ferro i vitamines A, C i K.  

En jardineria i horticultura ecològica s’empra el purí d’ortiga per combatre plagues i malalties, per enfortir les plantes, i mitigar la clorosis fèrrica.

Cistòlits responsables de les irritacions que produeix al tocar la planta

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Urtica deriva del grec "úro" em crema, doncs els pèls urticants hi donen sensació de cremor.

L’epítet específic urens té, en aquest cas, el mateix origen, el vocable “úro” , el que indica que aquesta planta és altament irritant.

És molt pareguda a Urtica membranacea, amb la que comparteix hàbitat, però es diferencia perquè les fors envolten per complet el peduncle que les sosté, mentre que en Urtica membranacea la part inferior del peduncle no te flors.

És una de les plantes que alimenten la “papallona de les ortigues” (Aglais urticae)

La infusió d’ortiga era d’ús freqüent a l’antiga Roma, citada per Celso i per Catul, qui assegura que patia una maleïda tos i es va curar amb repòs i ortiga.

Tot i les múltiples propietats i usos que beneficien els humans, és considerada una malesa, el que va motivar que un personatge de Victor Hugo diguera que “no hi ha males herbes ni mals homes, sols hi ha cultivadors dolents. “

Urtica urens va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 984. 1753.

Família Urticaceae

Urtica membranacea Poiret

NOMS: Ortiga membranàcia. Ortiga grossa. Castellà: Ortiga. Ortiga larga. Gallego: Estruga. Herba do cego. Èuscara: Asuna. Portuguès: Urtiga-de-caudas. Italià: Ortica membranosa. Francès: Ortie douteuse, Ortie à membranes. Anglès: Membranous Nettle. Alemany: Gerchwäntze brenn Nessel. Grec: Τσικνίδα.

Inflorescències en raïm amb totes les flors a la part superior

SINÒNIMS: Urtica dubia Forssk.; Urtica caudata Vahl.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Silybo-Urticion. Herbassars ruderals, horts, camps, vores de camins, llocs remoguts i runes ombrejades i un poc humides. Fins els 500 metres d’altitud.

Herba amb tiges erectes i poc ramificades

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba anual amb pèls urticants dispersos; tiges que poden arribar a sobrepassar el metre d’alçada, erectes, simples o poc ramificats.

Fulles peciolades amb el limbe fortament dentat

Fulles oposades, peciolades, amb el limbe més llarg que el pecíol, ovat, fortament dentat i 3-5 nervis que surten de la base, truncades o cardades a la base, amb cistòlits i pèls urticants. Present dues estípules a cada nus.

Flors masculines amb quatre estams

Flors molt menudes, de fins 1 mm; les masculines en inflorescències en raïm molt allargats, a la part superior de la planta; flors femenines en inflorescències més curtes que el pecíol, a la part inferior de la planta; en els dos casos totes les flors es disposen a la part superior de l’eix floral, deixant lliure la inferior. Flors masculines amb quatre peces iguals, quatre estams i ovari rudimentari; les femenines amb periant format per quatre lòbuls, dels quals dos més petits, i ovari amb estigma capitat, amb estil curt. Floreix quasi tot l’any.

Fruit en aqueni comprimit, dins del periant persistent

Fruit en aqueni ovoide, comprimit, rugós i embolcallat per les peces del periant que són acrescents. 

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les plantes de la família de les Urticaceae es caracteritzen per tenir pèls que alliberen una substància àcida, la acetilcolina, que fa coïssor i inflamació a la pell només amb tocar-la. Aquests pèls urticants són molt afilats i buits, assentats sobre la glàndula que conté el tòxic. Les puntes del pèls es trenquen al penetrar en la pell i la substància tòxica entra en la ferida, provocant així la irritació.  

Pèls urticants

USOS I PROPIETATS: En medicina popular les fregues amb plantes d'ortigues es consideren un remei contra l'artrosi o els dolors musculars com la torticoli. En la medicina científica també s'ha comprovat una certa acció dels preparats d'ortiga contra la artritis.

En agricultura ecològica una decocció d'ortigues s'empra com adob nitrogenat i, especialment, com insecticida.

Inflorescències femenines

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Urtica deriva de "úro" em crema, doncs els pèls urticants hi donen sensació de cremor.

L’epítet específic membranacea ve de "membrana", per la presència de elements membranosos al periant i a l’eix de la inflorescència.

Hi ha llegendes que asseguren que les ortigues no piquen si reses una oració, o mantens la respiració, mentre les toques.

A l’Antiga Grècia, i també a Roma, s’assotava amb un ram d’ortiga per baix del melic, als ronyons i les natges, als homes ancians perquè tornara el vigor perdut.   

Família Urticaceae

Parietaria officinalis L. subsp. judaica (L.) Bég.

NOMS: Morella roquera. Parietària. Blet de paret. Cama roja. Herba caragolera. Herba de mur. Herba de paret. Herba roquera. Maia. Occità: Camba-rossa, Espargoulo, Paredalha, Parietau, Èrba de nòstra dòna, Èrba de paret, Èrba figuièra. Castellà : Albahaca de rio. Hierba caracolera. Hierba de las ruinas. Hierba de muro. Ortiguilla muerta. Paletaria. Pelosilla. Eusk. horma-belarra. Odar. Zigu. Muru belarr. Gall. Palitaria.colerinha. paleiro. Portuguès: Pulitária. Alfavaca de cova. Urtiga mansa. Italià: Vetriola minore. Francès: Pariétaire couchée . Pariétaire de Judée. Anglès: Spreading Pellitory. Alemany: Mauer Glaskraut. Niederliegendes Glaskraut. Holandès: Klein Glaskruid. Grec: Ανεμόχορτο. Περδικάκι .

És una planta abundant en tota la península

SINÒNIMS:  Parietaria judaica L.; Parietaria diffusa Mert et Koch.;  Parietaria ramiflora Moench.; Parietaria muralis subsp. judaica ; Parietaria punctata Will.

Principio del formulario

Final del formulario

Principio del formulario

Final del formulario

Principio del formulario

Final del formulario

DISTRIBUCIÓ:  Pluriregional

HÀBITAT: Parietarietalia, Chenopodietalia. Vegatació ruderal, murs, parets, llocs on sojorna el bestiar, vores de camins, femers, sobre sòls nitrogenats. Fins els 1600 metres d’altitud.

Les tiges prenen una tonalitat rogenca

FORMA VITAL: Camèfit: Vegetals que les seves parts aèries són persistents tot l'any però que tenen les seves gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ:  Herba molt ramificada des de la base on tiges són llenyoses (sufruticosa) i sovint de color rogenc, tota amb pèls. Poden arribar als 50 cm de llargària.

Fulles acuminades i amb pèls no urticans

Fulles alternes, peciolades, ovades, acuminades, amb pèls que s’apeguen a la roba com si tingueren “velcro” però no són urticants.

Flors en fascicles axil·lars

Flors en fascicles axil·lars amb bràctees soldades en la base; flors tetràmeres, hermafrodites, amb periant tubular que persisteix amb els fruits (acrescent); algunes flors poc nombroses són unisexuals.

Fruit en aqueni cobert pel periant persistent

Fruit en aquenis ovats comprimits que es mantenen dins del periant persistent.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Herba és qualsevol planta que té fulles i tiges que desapareixen al final de la temporada de creixement fins a nivell del sòl. Les herbes no tenen tiges llenyoses persistents sobre la terra. Però de vegades les plantes herbàcies tenen la part basal lignificada i, aleshores, hom diu que són sufruticoses.

USOS I PROPIETATS: És depurativa, diürètica, refrescant, antiinflamatòria, laxant i analgèsica. Per a tractaments exteriors és astringent, vulnerària i cicatritzant.

El pol·len de la parietària és força alergògen

SABIES QUE... El nom genèric de Parietària ve del llatí “paries,-etis”, que significa mur, paret, per ser un lloc habitual on trobar-les. 

L’epítet específic, officinalis, s'aplica a moltes espècies que des de fa molt temps han estat considerades medicinals. Tot i això, la Flora Ibèrica diu que la Parietaria officinalis no es cria en la Península, i anomena aquesta planta com Parietaria judaica.

És una de les plantes més al·lergògenes que hi ha. Figura com la principal causant d’al·lèrgia en les ciutats de la costa mediterrània. Les al·lèrgies les provoca el seu pol·len, accentuant l’efecte en primavera i estiu, però està florida quasi tot l'any.

Família Urticaceae