Menuda Natura

dilluns, 12 de maig del 2014

Helianthemum ledifolium (L.) Mill.

NOMS: Heliantem ledifoli. Castellà: Ardivieja. Hierba del cuadrillo. Mata turmera. Italià: Eliantemo lanoso. Francès: Hélianthème laineux, Hélianthème à feuilles de lédum.

Inflorescències en cima foliosa

SINÒNIMS: Cistus ledifolius L.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Agropyro-Lygeion. Espartars i erms calcícoles, de les contrades mediterrànies continentals, rics en petits teròfits. Fins els 500 metres d’altitud

Herba de tiges erectes i piloses

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Planta anual de poc més d’un pam d’alçada, amb tiges erectes i piloses, de vegades ramificades.

Fulles estipulades amb curt pecíol

Fulles inferiors oposades, les superiors alternes amb el limbe oblong, pilós, amb curt pecíol i estípules més llargues que el pecíol

Cinc pètals grocs i nombrosos estams

Flors en cima foliosa laxa sostingudes per un pedicel erecte molt més curt que els sèpals. Calze amb tres sèpals interns lanceolats i acuminats; dos sèpals externs més petits linear-lanceolats. Corol·la amb cinc pètals més curts que el calze, de color groc amb una taca vermellosa a la base. Floreix de març a juny.

Fruit en càpsula dins del calze persistent

Fruit en càpsula més curta que el calze, trígona, glabrescent.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Els heliantems (Helianthemum) són petites matetes amb fulles, generalment, oposades i amb estípules. Tenen les flors amb cinc pètals lliures i cinc sèpals, amb la particularitat de que tres sèpals són més grossos i ovats, mentre que els altres dos són més petits i més o menys linears.

USOS I PROPIETATS: No n’hem trobat.

Tres sèpals majors i dos, externs, més petits i lanceolats

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Helianthemum deriva del grec “hélios” que significa sol, i de “ánthemon” que significa flor, perquè, segons Ambrosini (1666), dirigeix les flors cap al sol.

L’epítet específic ledifolium deriva de “Leda” un gènere de la família Acanthaceae i de “folium” fulla, és a dir, amb fulles de Leda. Actualment el gènere Leda es considera un sinònim del gènere Isoglossa.

Planta estrictament protegida, inclosa en l’Annex III del Decret del PEIN, modificat per DECRET 172/2008, de 26 d'agost, de creació del Catàleg de flora amenaçada de Catalunya

Família Cistaceae

divendres, 9 de maig del 2014

Iberis ciliata All.

NOMS: Carraspic ciliat. Italià: Iberide cigliata. Francès: Ibéris à feuilles ciliées

Flors en corimbes terminals

SINÒNIMS: Iberis ciliata subsp. pruitii (Tineo) O.Bolòs & Vigo; Biauricula ciliata (All.) Bubani; Iberis molineri Balb.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània occidental

HÀBITAT: Quercetum rotundifoliae. Herbassars nitrificats, vores de camins, erms, en terrenys pedregosos calcaris

Herba petita d'un pam d'alçada

DESCRIPCIÓ: Petita herba de tiges erectes que a penes sobrepassen el pam d’alçada

Fulles espatulades

Fulles basals linears espatulades amb el marge enter o amb poques dents; les superiors linears i més menudes, de secció en “V”, totes ciliades o pubescents

Flors blanques de pètals desiguals

Flors en corimbes terminals atapeïts, amb flors blanques. Calze amb sèpals oblongs no persistents a la fructificació. Corol·la amb quatre pètals blancs o rosats, espatulats i desiguals, els exteriors majors. Floreix d’abril a juliol.

Fruit en silícula

Fruit en silícula el·líptica, alada des de la base, de 4-6 mm.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Per compensar la menudesa de les flors les espècies del gènere Iberis s’agrupen d’una manera especial. A cada corimbe, les flors de la perifèria fan els pètals més allunyats de l’eix de la inflorescència, més grans que els altres, de manera que són flors clarament zigomorfes, mentre que les flors centrals són actinomorfes, i mantenen els quatre pètals iguals. Cada corimbe aparenta una flor gran i resulta així més vistent, amb una gradació de pètals de grandària creixent des del centre cap a l’exterior.

USOS I PROPIETATS: S’empra en jardineria com planta entapissant no trepitjable.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Iberis deriva del grec “iberis, -idos” el nom que el metge Demòcrates va posar a la planta que els grecs coneixien com “lepídion” (Lepidioum latifolium), perquè deia que s’havia usat en Iberia per primera vegada.

L’epítet específic ciliata ve del llatí “cilium” pestanya, és a dir, amb pestanyes, pels cilis que bordegen les fulles.

Família Cruciferae (Brassicaceae)

dimarts, 6 de maig del 2014

Reichardia tingitana (L.) Roth

NOMS: Cosconilla tingitana. Herba conillera. Herba dolça. Castellà: Lechuguilla dulce. Cerraja borde.

Flors en capítols terminals solitaris

SINÒNIMS: Picridium tingitanum (L.) Desf.; Scorzonera tingitana L.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrani occidental (Península Ibèrica i nord d’Àfrica)

HÀBITAT: Stipion capensis. Thero-Brometalia. Vores de camins, erms, prats d’anuals. Fins els 300 metres d’altitud.

Herba de tiges erectes

DESCRIPCIÓ: Herba anual que pot arribar al mig metre d’alçada però que no sol sobrepassar del pam, amb tiges erectes i sovint ramificades.

Fulles basals pinnatipartides

Fulles basals pinnatipartides, de marge dentat; les caulinars més petites i amplexicaules, sovint papil·loses.

Totes les flors amb lígula groga

Flors en capítol groc amb el centre negrós, envoltat per un involucre de bràctees en forma de cor invertit, ample marge amplament escariós i mucronades. Totes les flors amb lígula groga amb la base del limbe color porpra obscur i, les externes, amb una banda bruna al dors. Androceu amb estams d’anteres porpra. Floreix de març a juny

Fruit en aqueni berrugós

Fruit en aquenis amb vil·là sedós, els externs de formes diferents als interns, amb costelles berrugoses transversals; els més propers al centre del capítol són més llargs i menys rugosos.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les compostes es caracteritzen perquè tenen les flors agrupades en capítols que semblen una sola flor però són, en realitat, una inflorescència. Les veritables flors tenen un calze molt modificat, constituït per una corona de pèls o petites esquames escarioses, que s’anomena vil·là, que es desenvolupa bé només quan és madur. La corol·la pot ser tubulada (flòsculs) acabada en cinc dents, o ligulada, com en el cas de la Raichardia, amb un tub curtíssim que s’obri com una paperina formant una peça allargada de marges paral·lels acabada en cinc dents que assenyalen l’origen de la lígula: la soldadura lateral dels cinc pètals.