Juncus bufonius L.

NOMS: Jonc de granota. Jonc de sapos. Jonc de galàpet. Jonc dels galàpets. Castellà: Junco de sapo. Juco de rana. Gallego: Pelo de cocho. Portuguès: Junco dos sapos. Junco-das-räs. Francès: Jonc des crapauds. Herbe à crapauds. Jonc crapaudine. Italià: Giunco annuale. Anglès: Toad rush. Toad Grass. Alemany: Kröten-Binse. Krötengras. Neerlandès: Greppelrus. Xinès: xiao deng xin cao.

SINÒNIMS: Tenageia bufonia (L.) Fourr.; Cyperus bufonius (L.) Maack ex Trautv.; Juncus bufonum (L.) Bubani; Agathryon bufonium (L.) Záv. Drábk. & Proćków;

DISTRIBUCIÓ: Cosmopolita: es diu de distribució cosmopolita les espècies que es distribueixen, com a mínim, per tres continents diferents de forma natural.

HÀBITAT: Llocs arenosos del litoral i llocs humits temporalment del interior, fins als 1800 metres d’altitud.

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba amb forma de petit jonc, anual, de poc més d’un pam d’alçada, i sovint menys de 10 cm, multicaule de tiges erectes

Fulles amb beina i limbe pla; a la base, de vegades, sense limbe; la beina verdosa, groguenca o rogenca;

Flors a la part superior en antela terminal composta per cimes laxes; la bràctea inferior semblant una fulla caulinar; flors solitàries, geminades o fasciculades, de curta pedicel, amb dos bractèoles involucrals escarioses i acuminades; 6 tèpals desiguals amb banda dorsal verda o rogenca i marges escariosos; Androceu amb 3 ó 6 estams. Gineceu amb curt estil i estigma trífid. Floreix des d’abril fins a setembre.

Fruit en càpsula el·lipsoide trígona, més curta que els tèpals, ovoide i mucronada, brillant, amb llavors ovoides llises o finament estriades.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Històricament els joncs han rebut poca atenció dels botànics; a la seva monografia de 1819 , James Ebenezer Bicheno va descriure el gènere com a "obscur i poc atractiu".

USOS I PROPIETATS: S'utilitza per tractar trastorns medicinals no especificats, com a aliment per a animals i com a medicament, i té usos ambientals.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere, Juncus, deriva del llatí “iuncus” el nom que rebia el jonc però també altres espècies del gènere Juncus, Cyperus i Scirpus. Aquest nom deriva de "iúngo" lligui, perquè s’utilitzaven per lligar, com un cordell.

L’epítet específic bufonius deriva de “bufo- bufonis”, gripau, en referència a l’hàbitat d’aquesta planta que és el mateix dels gripaus.

 Juncus bufonius va ser descrita per Carles Linné i publicada a Species Plantarum 1: 328. 1753.

Família Juncaceae

Oxalis debilis Kunth

NOMS: Agrella. Pa de cucut corymbós. Trevol bord. Vergonyoses. Herba de jardí. Pa-amb-vi. Trèvol de jardí. Violins. Castellà: Vinagrillo. Trebol. Gallego: Herba da fame. Portuguès: Azedinha. Azedinha-de-sapo. Francès: Oxalis en corymbe. Oxalide chétive. Anglès: World-wide wood-sorrel. Pink Woodsorrel. Large-flowered pink-sorrel.

SINÒNIMS: Sassia debilis (Kunth) Holub; Acetosella debilis (Kunth) Kuntze; Oxalis corymbosa DC.; Oxalis martiana Zucc.

DISTRIBUCIÓ: Neotropical: una de les vuit ecozones terrestres del planeta que coincideix amb el regne florístic neotropical. Aquesta ecozona inclou Amèrica central i del sud, les terres baixes de Mèxic, les illes del Carib i el sud de Florida. Aquesta espècie procedent d’Amèrica Central i del Sud:

HÀBITAT: Naturalitzada a camps i vegetació ruderal. Camps de conreu, vores de camins, voreres i llocs alterats.

FORMA VITAL: Geòfit bulbós: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Herba petita perenne, acaule, amb bulbs agrupats de color terrós clar, de poc més d’un pam d’alçada,

Fulles basals amb pecíol de 6-13 cm i tres folíols de color verd o verd groguenc de lòbuls arrodonits, profundament emarginats i base cuneada, amb estípules; sovint puntejats amb cristalls

Flors en inflorescències en cims irregulars amb llarg peduncle (7-18 cm) i pedicels de 10-30 mm; calze amb 5 sèpals lanceolats amb àpex maculat amb dues taques ataronjades i ciliats; corol·la de 5 pètals obovats de 10-13 mm de llarg, rosats amb els nervis marcats de violeta; androceu amb 10 estams; gineceu d’ovari ovoide, súper, amb estils glabrescents d’estigma capitat. Floreix entre abril i octubre

Fruit en càpsula oblonga de 15-18 mm de llarg amb llavors ovoides amb costelles longitudinals i crestes transversals. A la Península Ibèrica la planta no pareix que fructifiqui, per tant, la reproducció, al nostre territori és exclusivament vegetatiu, mitjançant els bulbets. 

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les fulles presenten moviments nictinàstics, és a dir, que els folíols s’estenen o es pleguen segons les condicions mediambientals, com ara la intensitat de la llum, la disponibilitat d’aigua o la velocitat del vent.

USOS I PROPIETATS: Les flors, fulles i arrels són comestibles, tot i que la planta només s'ha de consumir en petites quantitats perquè conté àcid oxàlic que pot causar deficiència de calci si es menja en quantitats més grans.

D’escàs valor ornamental, introduïda de manera involuntària amb el substrat en jardins i testos.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Oxalis procedeix del grec "óxys" àcid, i de “ἄλς hals” sal, pel gust àcid i amarg. 

L’epítet específic debilis deriva del llatí “debilitatus” debilis, feble, fràgil, inconsistent

Oxalis debilis va ser descrita per Karl Sigismund Kunth, i publicada a Nova Genera et Species Plantarum (quarto ed.) 5: 236. 1821[1822].

Família Oxalidaceae

Trachycarpus fortunei (Hook.) H.Wendl.

NOMS: Palmera excelsa. Margalló de la Xina, Margalló elevat. Castellà: Palmera excelsa. Palmito elevado. Palmera de Fortune. Palmera china de abanico. Palmito gigante. Èuscara: Txinako palmondoa. Kalamu-palmondoa. Gallego: Palmeira de abano. Italià: Trachycarpus. Palma di Fortune. Francès: Palmier chauve. Palmier de Chine. Anglès: Windmill palm. Chinese windmill palm. Chusan palm. Alemany: Fortunes Hanfpalme. Windmühlenpalme. Chinesische Hanfpalme. Neerlandès: Chinese Windmolenpalm. Xinès: Zong lu.

SINÒNIMS: Chamaerops fortunei Hook.;  Chamaerops excelsa Mart.; Trachycarpus caespitosus Becc.; Trachycarpus wagnerianus Becc. 

DISTRIBUCIÓ: procedent de la Xina Oriental i Central

HÀBITAT: Cultivada com planta ornamental a parcs i jardins

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Petita palmera de port elegant amb un solitari, fi i fibrós estípit, que no sobrepassa els 12 metres d’alçada, cobert en la part superior pels pecíols secs de les fulles marcides. Una característica és que el troc o estípit està cobert per una densa capa de fibres, la mantellina, i és més estret per la part inferior que per la superior.

Fulles palmades, amb el limbe més ample que llarg (50x75 cm) amb uns 60 folíols estrets acabats en punta, de color verd brillant per l’anvers i blanquinoses pel revers, sostingudes per un pecíol més llarg que el limbe amb el marge lleugerament serrat i sense espines. 

Flors en grans panícules axil·lars d’un groc viu i més de mig metre de longitud, protegides per bràctees groguenques. És dioic, amb arbres amb Inflorescències masculines de flors grogues amb altres peus amb inflorescències femenines de flors verdoses.

Fruit irregular, esfèric o arronyonat, de la grandària d’un pèsol de color negre blavós quan son madurs, no mengívol.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Pot confondre’s amb el margalló (Chamaerops humilis) que també té les fulles palmades, però aquest té el pecíol molt més llarg que el limbe i amb espines, i no sol arribar als 5 metres d’altura. A més el margalló sol tindre fillols i la palmera excelsa no.

USOS I PROPIETATS: En jardineria s’empra en alineacions, en grups d’altures diferents o com a exemplars solitaris. És una palmera molt rústica, car resisteix tant el fred, suporta fins -17^oC, com les altes temperatures i li agrada estar a ple sol, encara que s’adapta a la semiombra. Vegeta bé en qualsevol tipus de sòl que ha d’estar humit però no entollat. És molt utilitzada en els països mediterranis. Multiplicació per llavors que tarden tres mesos a germinar. Tolera bé el trasplantament en primavera amb gassó o pa de terra.

En el seu lloc d’origen s’arreplegaven les fibres de les bases de les fulles per a fabricar raspalls, estores, etc. i  cordes per amarrar els juncs, les barques tradicionals xineses, perquè són imputrescibles. Amb les fibres de les beines confeccionen una espècie d’impermeable que és una excel·lent protecció contra el vent i la pluja. També s’hi produeix un fàrmac hemostàtic que s’extrau de les llavors.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Trachycarpus deriva del grec “τρἃχὐς trachys” aspre, i "καρπός carpós" fruita, en referència als fruit que són de forma i textura molt irregulars. L’epítet específic fortunei  és en honor de Robert Fortune, el botànic  que va recórrer Xina i Japó i va introduir la planta del te a l’Índia.

L’oftalmòleg Kaempfer va ser el primer naturalista europeu que va donar notícies, en 1712, d’aquestes elegants palmeres que vivien en els cims, cobertes de neu. Altre oftalmòleg, Siebold, va enviar a Europa les primeres llavors que germinaren en alguns jardins botànics. Altre científic aventurer, Robert Fortune, va portar plantes vives.

Trachycarpus fortunei  va ser descrita primer per William Jackson Hooker amb el nom de  Chamaerops fortunei  en Botanical Magazine 86: pl. 5221. 1860.,  i després atribuït al gènere Trachycarpus  per Hermann Wendland i publicat en Bulletin de la Société Botanique de France, 8, p. 429 en 1861.

Família Arecaceae (Palmae)