 |
| Flors d'hedra amb pètals verdosos |
DISTRIBUCIÓ: Mediterrània
HÀBITAT: Quercion ilicis, Querco-Fagetea. Als peus de les penyes de muntanya, carrascars, sempre en llocs ombrívols i humits.
 |
| Aprofita roques o altres palntes per enfilar-se |
DESCRIPCIÓ: És una planta enfiladissa que trepa per sobre d’altres plantes o parets rocoses mitjançant petites arrels, que surten de les branques, que fan d’ancoratge.
 |
| Les fulles són diferents segons la tija siga fèrtil o no |
 |
| Flors pentàmeres poc vistoses |
 |
| Fruits en baia de la grandària d'un pèsol |
CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Epífit (del grec έπί, sobre i φύτό, planta) es refereix a qualsevol planta que creix sobre un altre vegetal usant-ho solament com suport, però que no el paràsita. Les epífites utilitzen la fotosíntesis per a proveir-se d'energia i (les que no són aquàtiques) obtenen humitat de l'aire o de la pluja que es diposita sobre la superfície del seu amfitrió.
 |
| Ací podem veure les petites arrels que surten de les tiges per enfilar-se |
L'ús medicinal de l'heura aprovat per la Comissió E del Ministeri de Sanitat Alemany és: tos espasmòdica i bronquitis. En aquests casos, les fulles seques en forma d'infusió poden ser útils, encara que s'ha de delimitar el seu ús a unes poques preses. En canvi, popularment, es prepara un licor sedant en base de 100g de pols de llavors dissolta en un litre de vi.
En cas de mal de queixal, s'utilitza un glopeig bucal preparat amb una decocció de fulles d'heura en vinagre. Antigament les dents amb càries eren tractades amb la gomoresina que produeix la planta. Tradicionalment s'ha utilitzat en discinèsia biliar, artràlgia, artritis i gota.
També s'ha emprès per via tòpica pel tractament de lesions cutànies, úlcera cutània, flebitis o cel·lulitis.
En el Dioscórides renovado diu que, per a llevar els ulls de poll, posar una fulla a remulla en vinagre fort 24 hores i, a continuació, posar un tros de fulla sobre el ull de poll sostenint-la amb una gasa i, a les 24 hores, l’ull de poll saltarà amb facilitat.
S'ha emprat per tenyir teles de diferents colors: groc, verd grisós o vermell, segons si s'utilitzaven les baies, les fulles, etc.
TÒXIC: L'administració oral s'ha de fer exclusivament per prescripció i sota control del metge. Tota la planta, sobretot les baies, són tòxiques, degut a l'heurina. La ingestió de dos o tres fruits produeix símptomes d'intoxicació en nens (nàusees, vòmits, excitació); 5-12 fruits poden arribar causar la mort per col·lapse respiratori.
 |
| Inflorescències en umbel·la |
L'estructura química de les saponines triterpèniques de l'heura s'assemblen a varis composts que han inactivat, in vitro, al Virus de la immunodeficiència humana (SIDA). Això ha portat a alguns investigadors a iniciar estudis preliminars en aquesta patologia.
L'heura va tenir molta reputació com planta "màgica" en l'antiguitat, ja que protegia contra els mals esperits i contra la borratxera, mantenint-se una fulla al front, per això va ser dedicada al deu Dionís.
En l'Antiga Grècia les corones d'heura representaven el símbol de la fidelitat, adornant les celebracions matrimonials.
Per la seua longevitat, aquesta espècie va ser venerada com a símbol d'immortalitat.
Hom diu que les hedres poden ofegar els arbres sobre on viuen, però, com que les arrels fixadores no penetren dins els teixits vius de l'arbre, tan sols perjudica els arbres sobre els quals viu mitjançant la competència per la llum, l'aigua i els nutrients minerals.
Poetes d’Al Andalus van dedicar versos a l’hedra com aquests d’Ibn al Jarraz: “Es diria que les seues fulles, amb sa bella verdor, estan fetes de maragdes, les més belles i brillants”
Família Araliaceae
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada