Ailanthus altissima (Mill.) Swingle

NOMS: Ailant. Fals vernís. Hivernenc. Vernís del Japó. Arbre pudent. Castellà : Ailanto. Árbol de los dioses. Árbol del cielo. Occità: Ailant, Vernís del japon. Gallego: Ailanto, Árbore do ceo. Portugués: Ailanto, Ailanto-da-China. Francès: Ailante, Ailante glanduleux, Faux vernis du japon, Vernis de chine. Italià: Ailanto. Albero del paradiso. Anglès: Tree of heaven. Alemany: Drüsiger Götterbaum. Neerlandès: Hemelboom. Grec: Αΐλανθος. Βρωμοκαρυδιά.

Inflorescències en grans panícules

SINÒNIMS: Ailanthus glandulosa Desf.

DISTRIBUCIÓ:  Xina i Japó.

HÀBITAT: Introduïda. Cultivada com ornamental i naturalitzada a vores de camins i carreteres, torrents i rodalies de pobles i ciutats.

Arbre de més de 20 metres d'alçada

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació dels vegetals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Arbre caducifoli i dioic que pot fer més de 20 metres d’alçada, de capçada ampla i tronc amb l’escorça llisa i blanquinosa. A les rames es poden observar marques en forma de cor que deixen els pecíols de les fulles en caure, i també lenticel·les que es transformen amb fissures a mesura que envelleixen.

Fulles compostes de fins 90 cm

Fulles que poden arribar a poc menys d’un metre, compostes amb folíols lanceolats de base truncada i marge lobulat, si més no a la base. El revers és verd però un poc esblanqueït

Flors femenines

Flors unisexuals, masculines i femenines en peus diferents (dioic). Apareixen en panícules de vora dos pams. Les flors tenen cinc sèpals i cinc pètals blancs; les flors femenines amb 5-10 estams estèrils (estaminodis) i gineceu amb pistil de cinc carpels que formen un estigma en forma d’estrella; les flors masculines no tenen pistil i desprenen una olor desagradable. L’arbre masculí produeix moltes més flors que el femení. Floreix des de maig fins l’agost

Fruits en sàmara

Fruit alats, en sàmara de 2,5 de llarg per 1 cm d’ample, amb una llavor.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una lenticel·la (del llatí lens, lentis, « lent ») és una protuberància de l'escorça de les plantes llenyoses, constituïda per un teixit suberós lax, que actua a manera de porus entre teixits. Aquests porus permeten l'intercanvi de gasos entre l'atmosfera i els teixits interns de les plantes. Sovint s'utilitza en les claus d'identificació per distingir les espècies d'arbres.

USOS I PROPIETATS: Hi ha escrits que daten del 732 aC que fan referència a l’ús d’aquesta espècie a la medicina tradicional xinesa. S’ha emprat per a tractar malalties mentals i com a somnífer, així com pel tractament de furóncols, èczemes, picors i, fins i tot, per tractar la calvície. L’escorça seca està considerada un medicament oficial a la medicina moderna xinesa, per les propietats astringents i antipirètiques.  

Creix asilvestrada amb facilitat i rapidesa

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Ailanthus és una alteració d “aillanitol”, el nom que rep aquesta espècie a les illaes Maluques, que significa que arriba al cel.

L’epítet específic altissima és un superlatiu d "altus" alt, és adir, altíssima.

Va ser introduït a Europa a la dècada dels 1740s pel Jesuïta francès Pierre Nicholas d'Incarville, que va enviar llavors des de Perking al seu amic botànic Bernard de Jussieu, que va pensar que aquestes llavors eren del Arbre de la laca Xinès (Toxicodendron vernicifluum), molt semblant a l'Ailanthus altissima i molt important econòmicament a Europa, el que va provocar confusió taxonòmica fins la meitat del segle XX.

És considerada una espècie invasora capaç de produir una disminució en la biodiversitat sobre les comunitats vegetals on s'estableix, degut a la gran quantitat de llavors que poden generar, la seva capacitat de rebrot, i la seva elevada taxa de creixement que produeix una forta competència per la llum. A més a més l'Ailanthus produeix una substància al·lelopàtica anomenada ailanthone, la qual inhibeix el creixement d'altres plantes.

Família Simaroubaceae