NOMS: Lledoner. Castellà: Almez.
Latonero. Lodón. Francès:
Micocoulier de Provence. Falabreguier. Italià:
Albero del rosario. Bagolaro comune. Anglès:
European Hackberry. Southern Nettle-tree. Alemany:
Europäischer Zürgelbaum. Neerlandès:
Netelboom. Grec: Μελοκοκιά. Κελτίς.
.jpg) |
| Flors axil·lars solitàries |
SINÒNIMS: Celtis lutea Pers.
DISTRIBUCIÓ: Mediterrània
HÀBITAT: Quercion ilicis. Cultivada com ornamental i
subespontani a la natura. Fins els 1200 metres d’altitud.
.jpg) |
| Arbre de fins 25 metres d'alçada |
FORMA
VITAL: Macrofaneròfit
: segons la classificació dels vegetals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents
situades a més de 2 m d'alçada.
DESCRIPCIÓ: Arbre caducifoli que pot arribar als 25 m d´alçada amb escorça quasi
llisa de color gris plom-blanquinós.
.jpg) |
| Fulles simples de marge doblement dentat |
Fulles simples amb disposició alterna, de limbe oval-lanceolat una mica
asimètric a la base, acuminades, de pecíol llarg i amb el marge doblement
dentat. L´anvers de la fulla és de color verd obscur amb pels al tacte que li
confereixen certa esperesa, amb tres nervis més patents que la resta, i de
revers més clar i pubescent.
.jpg) |
| Flors monoclamídies, amb sols els elements sexuals. Els estams a la base |
Flors masculines o hermafrodites, axil·lars i solitàries, sobre pedicels
acrescents. Són verdoses i monoclamídies, amb cinc tèpals soldats i
campanulats. Androceu amb cinc estams inserits a la base del periant. Gineceu
d’ovari súper amb dos estigmes sèssils i divergents. Floreix en març i abril
 |
| Fruit en drupa globosa petita, negra quan madura |
CURIOSITATS
BOTÀNIQUES: Una característica botànica d’aquest arbre
ha sigut ben aprofitada pels homes del camp per fer forques d’una sola peça. Es
tracta del tipus de ramificació dística i molt densa, és a dir, que en
un punt determinat les rames s'arrengleren en dues fileres
i molt estretides, de manera que el forcaire
podia guiar l’arbre per aconseguir el número de pollegons (pues) que formaran la pala de la forca.
.jpg)
USOS I
PROPIETATS: Els fruits i les fulles s’han emprat en
medicina popular perquè tenen propietats emmenagogues i astringents. La seva
bullida combat la disenteria, els fluxos menstruals excessius i les
hemorràgies.
És per les diverses utilitats del lledoner què
fou cultivat arreu del territori i ara es troba naturalitzat. La seva fusta s'utilitza
per fer estris diversos: es va utilitzar per fabricar rems, llantes, tacs de
billar, culates de fusells, bastons, forques, eixos de carros i carruatges, en
la fabricació de violins i per a la producció estàtues. També s'aprofiten els
fruits dolços i comestibles. A més, s'utilitza com a arbre ornamental i per fer
ombra.
Conta A. J. Cavanilles que al Vall de Cofrents
«No permiten que dichos árboles se
levanten a la altura que adquieren comunmente en el reyno: córtanlos a poco mas
de un pie del suelo, y solamente les dexan los renuevos, que aprovechan para
horcas y garrotes; por cuyo medio logran ventajas conocidas, siendo las
principales fortificar mas y mas cada dia los ribazos con las raices que se
multiplican y engruesan; proporcionar la cria y corte de las varas para horcas,
é impedir la sombra que los corpulentos almeces echarian sobre los campos.»
.jpg) |
| Flors hermafrodita amb ovari verd i dos estigmes divergents |
ETIMOLOGIA
I CURIOSITATS: El genèric Celtis deriva de l’antic nom grec ("κηλτις") d'una planta
esmentada per Heròdot, Dioscòrides i Teofrast, pres de Plini que l’aplicava a
una planta africana, amb la fruita dolça, probablement el ginjoler (Ziziphus jujuba). Tournefort l'ha
utilitzat per a una altra planta que té alguna similitud (fruita comestible,
dolça) amb el 'Celtis' de Plini.
L’epítet específic australis ve de “australis,
-e” del sud, és a dir, propi de la regió meridional.
El fet que creixi espontàniament en
barrancades, peus de cingle, etc., pot ser degut, en part, a que els ocells
disseminen les llavors, després de menjats els fruits, juntament amb les seves
dejeccions.
És una espècie de llarga vida (500-600 anys)
amb gran capacitat d’adaptació a la sequera i al fred mediterrani. El lledoner
és d'origen oriental, segons sembla, i fou introduït a les costes de la
Mediterrània potser pels fenicis, o més probablement pels grecs i romans, que
el van portar a les nostres terres.
De les fulles del lledoner s'alimenten les
erugues d'una de les papallones més singulars d'Europa, coneguda científicament
amb el nom de Libythea
celtis
Quan eren madurs els lledons eren molt
utilitzats pels xiquets. Una vegada rosegat el mesocarpi, deixava al descobert
un pinyol esfèric que servia de balí per als jocs pseudobèl·lics amb sarbatanes
de canya, o per molestar el mestre que intentava ensenyar alguna cosa de profit.
Una endevinalla mallorquina diu: «Quin és
l'arbre que fa fruita més petita que un ciuró? Primer és verda, després groga i
per últim com un carbó». Doncs ja ho hem endevinat: el lledó.
Podeu llegir el magnífic article de Ferran
Zurriaga sobre el lledoner, “El lledoner, l'arbre de les forques”, a la revista Mètode
Família Ulmaceae (Cannabaceae)
Interesant!!
ResponEliminaNo coneixía aquest arbre i sempre es bo aprendre, gràcies.
Petonets.