Plantago major L.

NOMS: Plantatge. Plantatge comú, Plantatge de fulla grossa. Castellà: Llantén mayor. Lengua de carnero. Llantén. Sietenervios. Gallec: Chantaxe. Lentén. Èuscara: Arpin. Zain-belarr. Plantaina. Occità: Aurèlha de lebre, Coua de gàrri, Coua-de-rat, Erbo de cinq costo. Portuguès: Chantage. Tanchagem maior. Francès: Grand plantain, Plantain à grandes feuilles. Italià: Piantaggine maggiore. Anglès: Common plantain, Great plantain. Alemany: Breit-Wegerich. Großer Wegerich. Neerlandès: Grote Weegbree. Grec: Πεντάνερο το μέγα. Κοκοράκι.

Flors en espiga

SINÒNIMS: Al nostre territori trobem dues subespècies: la subsp. major i la subsp. intermedia. Es diferencien bàsicament pel nombre de nervis a les fulles i la forma de l'espiga. Així, la subsp. major presenta de 5 a 9 nervis i té les espigues atenuades cap a l'àpex, mentre que la subsp. intermedia té de 3 a 5 nervis i té les espigues cilíndriques

DISTRIBUCIÓ: Holàrtica: L’ecozona holàrtica fa referència als hàbitats que es troben a través del conjunt del continents de l'hemisferi nord.

HÀBITAT: Molinio-Arrhenatheretea. Habita herbassars en zones alterades de indrets humits i ben nitrificats. És considerada una mala herba per a les gespes ornamentals. Fins els 1500 metres d’altitud.

Planta amb tija engruixida subterrània

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  En la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen. Tot i que de vegades es comporta com Teròfit, és a dir, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors.

DESCRIPCIÓ: És el plantatge més gran de les nostres terres. Arriba als 60 cm d’alçada. 

Fulles totes basals

Fulles en roseta basal, ovades, enteres o poc dentades, amb 3-9 nervis convergents, com algunes de les seues germanes, però molt més amples, i de fins 40 cm de llarg, amb pecíol un poc alat tant llarg com el limbe. Totes les fulles surten directament del rizoma.

Estams exserts

Flors en una llarga espiga, poc més curta que l’escapus estriat que la sosté. Flors hermafrodites, tetràmeres, amb petites bràctees ovades amb el marge escariós. Calze amb quatre sèpals verds de marge escariós. Corol·la de quatre pètals soldats en un tub groguenc de 2 mm, acabat en quatre lòbuls lanceolats d’1 mm. Androceu amb 4 estams exserts. Gineceu súper amb un sol estil filiforme. Floreix d’abril fins l’octubre.

Fruit en pixidi

Fruit en càpsula (pixidi) ovoide de 2-4 mm

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El pixidi és un fruit sec, una càpsula dehiscent que s’obri per una sutura transversal o circumcisa. La part superior es desprèn en sol bloc, anomenat opercle, deixant al descobert la secció inferior o urna, que conté les llavors.

USOS I PROPIETATS: En medicina popular es fa servir com astringent i s'usa mitjançant cataplasmes per curar ferides i bonys, i en gargarismes per curar les inflamacions de la boca, la gola i el mal de queixal.

Les espigues tendres i les fulles es poden menjar en amanida. Les espigues tenen sabor d’avellana i les fulles de xampinyó.

Gineceu amb un sol pistil filiforme

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Plantago deriva del llatí “planta, -ae”  que significa planta del peu, i amb el verb "ago", que vol dir semblant, per la forma de les fulles  paregudes a la planta del peu.

L’epitet específic major és una forma incorrecta, però vàlida, del llatí “maior”, comparatiu de "magnus" gran, és a dir, major, més gran o llarg respecte a altres espècies del mateix gènere.

Les propietats curatives de la planta ja eren conegudes a l’Antiguitat. Plini el Vell mencionava que era capaç de curar 24 malalties.

Als cercles que creuen en la màgia i la bruixeria s’havia emprat per allunyar les malastrugances i per aconseguir l’amor de les dones estimades. Al segle XVII a França va triomfar la següent fórmula per fer-se amar: “El dia de Sant Joan, abans d’alba, agafeu les llavors del plantatge, la polvoritzeu i la introduïu al canó d’una ploma d’oca amb un parell de gotes d’aigua beneïda; després ho tapeu tot amb cera verge d’un ciri també beneït. El que dugi a sobre aquestes llavors serà amat per totes”

L’entomòleg Vincent Albouy, autor de llibres sobre la jardineria ecològica, diu que les seues fulles serveixen de aliment i reservori per a la fauna auxiliar.

Plantago media va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 112. 1753

Família Plantaginaceae