Quan passegem pel camp o pel jardí ens creuem amb multitud d’animals i plantes als quals no prestem atenció per considerar-los insignificants, els mirem sense veure’ls, els trepitgem sense adonar-nos-en, ignorants de l’enorme bellesa d’aquests essers petits i els milers d’anys d’especialització i adaptació al medi de la seua morfologia. Aquest blog intentarà mostrar eixe món i donar a conèixer alguns dels seus secrets.

dimecres, 24 de maig de 2017

Ammophila arenaria (L.) Link

NOMS: Borró. Canya d´arenal. Canyoca, Canyota, Pallola. Castellà : Barrón. Arenaria. Carrizo. Èuscara: Harenondokoa. Portuguès: Estorno. Francès: Roseau des sables. Gourbet. Oyat du midi. Anglès: European beachgrass. Marram grass. Alemany: Gewöhnlicher Strandhafer. Meer-Strandgras. Neerlandès: Helm. Grec: Αμμόφιλο το αμμόφυτο

Flors en panícula densa
SINÒNIMS: Arundo arenaria L. (Basiònim); Calamagrostis arenaria (L.) Roth; Psamma arenaria (L.) Roem. & Schult.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Ammophiletea. Creix als sistemes dunars i arenals marins del litoral. Aquestes de la platja de Tavernes de la Valldigna (València)

Forma grans tofes
FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

Lígula membranàcia bífida i molt gran
DESCRIPCIÓ: Gramínia de fins un metre d’alçada que desenvolupa una xarxa de rizomes, per ancorar-se a un substrat solt com l’arena, i forma grans tofes de tiges fines i rígides

Fulles llargues i primes, junciformes
Fulles llargues, rígides, junciformes, convolutes, amb l’extrem acabat en punta i color glauc. Té una lígula membranàcia i bífida molt gran que la diferencia d’altres gramínies que creixen a les dunes

Espiguetes pedicel·lades amb una sola flors fèrtil i altra estèril
Flors en panícula cilíndrica llarga i densa, de 10-25 cm de llarg, de color palla, amb espiguetes pedicel·lades de poc més d’1 cm, comprimides lateralment amb una sola flor fèrtil, acompanyada d’un rudiment estèril. Glumes quasi iguals que sobrepassen lleugerament la flor. Glumel·les quasi iguals, la inferior bidentada i mucronada. Androceu amb tres estams. Gineceu amb estigma lateral. Floreix en maig, juny i juliol

Fruit en cariopsi
Fruit en cariopsi glabra, oblong-cilíndrica amb ranura a la part interna.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Ammophila arenaria reuneix una sèrie de condicions que la fan idònia per habitar a les dunes dels arenals costaners (psammòfila). Suporta bé la sal que aporta la proximitat al mar (halòfita), i pot viure amb sequera severa en l’època desfavorable (xeròfit). Aquestes i d’altres propietats fan d’aquesta una planta pionera que colonitza zones litorals abans que qualsevol altra.


USOS I PROPIETATS: Té un paper fonamental en la fixació de l’arena dels sistemes dunars on, a més, serveixen de refugi a nombrosos artròpodes i aus marines.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Ammophila deriva del grec “ἄμμος ammos” sorra, arena, i “φιλος phílos” amic, és a dir, que hi agrada la sorra, perquè creix en sòls sorrencs. L’epítet específic arenaria ve del llatí “arenarius, a, um” de l’arena, de la sorra, propi dels arenals

Aquesta espècie va ser primerament descrita i publicada per Carles Linné com Arundo arenaria en Species Plantarum 1: 82. 1753. Amb el nom actualment acceptat d’Ammophila arenaria va ser publicada per Johann Heinrich Friedrich Link en Hortus Regius Botanicus Berolinensis 1: 105. 1827

Família Gramineae (Poaceae)

Cap comentari:

Publica un comentari

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...