Quan passegem pel camp o pel jardí ens creuem amb multitud d’animals i plantes als quals no prestem atenció per considerar-los insignificants, els mirem sense veure’ls, els trepitgem sense adonar-nos-en, ignorants de l’enorme bellesa d’aquests essers petits i els milers d’anys d’especialització i adaptació al medi de la seua morfologia. Aquest blog intentarà mostrar eixe món i donar a conèixer alguns dels seus secrets.

dijous, 28 de gener de 2021

Acanthus mollis L.

NOMS: Acant. Carnera. Cànem de bruixa . Ala d'àngel. Herba carnera. Herba geganta. Castellà: Acanto. Alas de ángel. Hierba giganta. Nazarenos. Gallego: Herba da bruxa. Herba cepeira. Acanto. Èuscara: Malorri. Molo horrika. Akanto. Portuguès: Acanto. Erva-gigante. Acanto-manso. Italià: Brancalupo. Acanto comune. Francès: Acanthe molle. Anglès: Acanthus. Bear's-breech. Alemany: Weicher Akanthus. Neerlandès: Zachte Acanthus. Grec: Άκανθος. Άκανθα η απαλή. 

SINÒNIMS: Acanthus nigra Mill.; Acanthus latifolius E.Goeze

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània-occidental. És nativa de la franja litoral de la regió mediterrània, des de Portugal i el nord-oest d’Àfrica fins a Croàcia

HÀBITAT: Silybo-Urticion. Cultivada als jardins i subespontània a camps de conreu, vores de camins i llocs alterats en zones ombrívoles i fresques. Fins els 500 metres d’altitud.

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herba vivaç de gran port, de fins un metre d’alçada, molt robusta, amb una tija simple erecta.

Fulles molt grans en roseta bassal, perennes, amples, pinnatífides, dividides en segments irregularment dentats d’un verd brillant que hi confereixen aspecte senyorial.

Flors distribuïdes al llarg d’una  elegant inflorescència en espiga terminal cilíndrica, que pot arribar al metre d’alçada, amb moltes flors grans, labiades, amb una bràctea superior de color lleugerament violaci i la resta blanc, protegides per una bràctea foliàcia espinosa i dues bractèoles més petites enteres. Calze de quatre sèpals, els dos laterals interns més curts que els altres dos, que són foliacis. Corol·la amb un sol llavi blanc trilobat pubescent que surt d’un tub molt curt. Androceu amb quatre estams didínams, més curta que el llavi, amb anteres ciliades. Gineceu amb ovari súper ovoide amb un estil més llarg que els estams amb l’estigma bífid.  Floreix de maig fins l’agost.

Fruit és una càpsula ovoide amb 2-4 llavors arronyonades, llises, de color bru.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La pol·linització és entomogàmica . La flor es forma de manera que només les abelles o borinots prou grans poden forçar el pas entre el sèpal superior i el llavi inferior podent així arribar al nèctar a la part inferior del tub.

USOS I PROPIETATS: . Ha sigut emprada des de l’antiguitat com ornamental en els jardins i, a l’actualitat, és cultivada o naturalitzada a tot el món. Encara que suporten la llum del sol, on millor vegeten és a les zones més humides i ombrívoles del jardí que adornaran i donaran llum i color durant tot l’estiu amb les abundants floracions. En plantacions mixtes les masses de verdor del acant aporten un fons propici per a que les demés espècies exhibisquen la plenitud del seu colorit. Cal deixar uns 60 cm entre exemplars, perquè necessita molt d’espai. Es multiplica per llavor, prèviament remullada, sembrada en primavera, o per divisió dels rizomes subterranis a la tardor o a principis de primavera. En jardineria s'usa generalment la varietat latifolius pel fet de ser una mica més resistent i robusta.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Acanthus, deriva del grec “ἄκανθα, -ης” que significa planta espinosa, perquè les bràctees de les espigues florals i les fulles tenen espines dèbils. Per contra el nom específic mollis és un epítet llatí, “mollis, -e”, que significa moll, flexible.

Les fulles d’acant tenien, per al món antic, el poder d’impedir l’entrada d’esperits malignes a les vivendes, raó per la qual encara hi ha llocs a la mediterrània que continua la tradició de col·locar una planta d’acants a cada costat de la porta.

Les fulles tenen un atractiu especial que ha inspirat als artistes de l’antiguitat clàssica que les van representar als frisos i capitells de les columnes de l’ordre corinti. Conta la llegenda que va ser Cal·límac qui, en veure un exemplar d’acant cargolat en una cistella ofrenada junt a la tomba d’una donzella, va tindre la inspiració de introduir les fulles d’acant en l’ornamentació dels capitells corintis. Sobre aquest tema pots veure més en un interessant apunt de Botànic Serrat, el blog de Montse.

Acanthus mollis  va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 639, as 939. 1753.

Família Acanthaceae

1 comentari:

  1. Unes fotos molt boniques d'aquesta planta de Acanto i gràcies per la menció que fas del meu Botànic Serrat!!
    Una abraçada.

    ResponSuprimeix

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...