Russula torulosa Bress.

NOMS: Poagre comú. Blava. Blaveta. Bolet vermell. Mare d’esclata-sang. Castellà: Rúsula de pie morado. Èuscara: Gibelmore hankamore. Alemany: Wolfs-Täubling. Gedrungene Täubling.

Creix als pinars, junt a l'esclata-sang

SINÒNIMS: Russula rhodopoda Zvára

DISTRIBUCIÓ: Europa, Àsia (Mongòlia) i nord d’Àfrica.

HÀBITAT: Creix a la tardor, als pinars fins els 1500 metres d’altitud. Fa micorriza amb pins con el pi blanc (Pinus halepensis). Sovint acompanya als esclata-sangs (Lactarius sanguifluus) assenyalant el lloc on trobar-ne, pel que rep el nom de mare d’esclata-sang o “seta de chivato”.

Capell de color porpra

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu de fins 10 cm de diàmetre, primer convex que passa a pla i després a deprimit pel centre, amb el marge aixecat. De color rogenc o porpra

Himeni amb làmines blanques

Himeni de làmines blanques, atapeïdes i adnates o lleugerament decurrents, amb lamèl·lules.

Peu o estípit curt i fort però trencadís, cilíndric i un poc corbat, de color blanc amb tons liliacis i vermellosos.

Peu robust tintat de porpra

Carn blanca, compacta, de olor a poma i sabor picant

COMESTIBILITAT: Comestible dubtós. Possible toxicitat. Hi ha gent que el consumeix després de bullir-lo i rebutjar l’aigua de la cocció.

Pot confondre’s amb la Russula sanguinea, però aquesta té la cutícula de color roig sanguini i les làmines groguenques, no blanques.

Carn blanca i molt picant

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El peu, al créixer, causa la ruptura del vel general i eleva al barret sobre les herbes i la fullaraca, el que afavoreix la dispersió de les espores. Aquest és un element important en la identificació d'un bolet que no s'aprecia bé si ho tallem al collir-lo. Pot portar certes estructures d’importància sistemàtica, com són les restes dels vels parcial i general, és a dir, l’anell o cortina en el terç superior i la volva o membrana en forma de sac que pot presentar en la base soterrada en el sòl.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Russula deriva del llatí “russa” rosa, per la tendència a prendre coloracions roses de les espècies d’aquest gènere. L’epítet específic torulosa ve de “torulus” diminutiu de “torus” musculós, pel robust peu que sosté el capell.

Russula torulosa va ser descrita i publicada per Giacomo Bresadola, en Iconographia Mycologica 9: pl. 433 (1929)

Família Russulaceae

                                        

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

       

Lepista nuda (Bull.) Cooke

NOMS: Blaveta. Pimipinella morada. Peu blau. Moixeró blau. Castellà : Tricoloma violeta. Pié azul. Gallego: Pe azuado. Èuscara: Ziza hankaurdin. Italià: Agarico violetto. Francès: Pied bleu. Anglès: Wood Blewit. Blewit. Alemany: Violetter Roetelritterling. Neerlandès: Paarse schijnridderzwam.

Blaveta

SINÒNIMS: Tricholoma nudum Quél.;  Rhodopaxillus nudus (Bull.: Fr.) Maire

DISTRIBUCIÓ: Cosmopolita: es diu de distribució cosmopolita les espècies que es distribueixen, com a mínim, per tres continents diferents de forma natural.

HÀBITAT: En pinars de pi blanc (Pinus halepensis) o boscos mixtos de pins, carrasques (Quercus ilex) i el bruc d’hivern o petorret (Erica multiflora). Apareix ja ben entrada la tardor i fins i tot a l’hivern.

Capell primer convex i passa a quasi pla

DESCRIPCIÓ: Una característica d’aquest bolet és que és de color variable però sempre dins dels tons violacis. El color típic és el blau violaci però també amb tons brunencs o totalment brunenc. 

Capell, barret o píleu convex primer i que passa a quasi pla, de 6-12 cm de diàmetre, amb cutícula viscosa quan plou, inseparable de la carn. Carnós.

Himeni de làmines adnates, primes i atapeïdes de tons més violacis quan més jove. Són fàcils de separar de la carn.

Carn blanca d'olor afruitat

Peu o estípit proporcionat al capell, cilíndric, ple, amb la superfície fibrosa i lleugerament engruixit a la base, de color semblant a les làmines o un poc més clar, i ratlles blanquinoses verticals.

Carn turgent, de color blanc o lila pàl·lid. D’olor afruitat i gust dolç i agradable.

Es pot confondre amb Lepista sòrdida, tot i que aquesta és més petita, amb menys carn i sense interès culinari.

COMESTIBILITAT: Bon comestible però cal menjar-la ben cuinada per evitar trastorns. S’empra en guisats i truites més que per consumir sola per ser molt aromàtica. El peu és massa fibrós i pot resultar indigest.

Làmines de color variable, entre blau i lila

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Lepista pot derivar de "lepista" gerra de vi, pel color vinós, o del grec "lepistós", que significa nu, calb. L’epítet específic nuda significa nu, despullat.

Els bolets faciliten el creixement i la vida dels arbres del bosc, perquè els bolets, amb els seus filaments, anomenats hifes, s’entortolliguen a les arrels i n’obtenen l’aliment, però alhora acosten aigua i nutrients a l’arrel amb molta més quantitat i eficàcia. Per tant, és una unió tan eficaç que l’arrel de l’arbre perd els pèls absorbents, que ja no necessita, i com a conseqüència els arbres creixen més i millor.

Família Tricholomataceae

                   

 Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Polyporus meridionalis (A. David) H. Jahn

NOMS: Francès: Polypore meridional.

SINÒNIMS: Leucoporus meridionalis David

DISTRIBUCIÓ: Distribució típicament mediterrània

HÀBITAT: Creix en pinars i altres coníferes sobre restes colgats de romer (Rosmarinus officinalis) i estepes (Cistus sp.) entre 50 i 500 metres d’altitud

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu que pot arribar a mesurar tres centímetres de diàmetre, de vegades campanulat i deprimit al centre (umbilicat), amb la cutícula superior seca de color marró amb una mena de pèls o esquames, i el marge ciliat.

Himeni format per tubs blanquinosos decurrents amb porus poligonals allargats de color blanc que viren a crema amb l’edat.

Peu o estípit central, cilíndric, de color marró o gris obscur, que de vegades apareix corbat, de fins quatre cm d’alçada.

Carn prima i corretjosa de color blanc, sense sabor ni olor destacables

COMESTIBILITAT: Sense valor culinari per la carn fibrosa i dura

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Polyporus deriva del grec “πολύς polýs” molts, i “πόρος póros” porus, és a dir, amb molts porus, per la forma de l’himeni. L’epítet específic meridionalis ve de “meridies” migdia, meridional, del sud perquè no apareix a les terres del nord.  

Polyporus meridionalis va ser publicada per (A. David) H. Jahn, en Westfälische Pilzbriefe 11(7): 176 (1980)

Per a distingir les espècies de bolets és interessant conèixer la forma en la qual les làmines de l’himeni s’insereixen al peu:

Làmines escotades: no estan adherides de forma directa al peu. Abans d’arribar-hi formen un solc i s’enfonsen formant una mena d’escot. Un exemple de bolet amb làmines escotades pot ser la farinera (Amanita ovoidea). Làmines adnates: estan adherides per tota la seva base al peu del bolet. La llenega negre en seria un bon exemple. Làmines decurrents:  són les que a mesura que s’acosten al peu del bolet, tendeixen a estirar-se cap avall seguint el curs del peu. Els rovellons (Lactarius deliciosus) poden ser un exemple d’aquestes característiques.

Família Polyporaceae

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.