Rosmarinus officinalis L.

NOMS: Romaní, romer, romanill. Cast: Romero.  Èusc: Erromero, erremule,. Port: Alecrim, alecrinzeiro, romeo.  Francés: Romarin, Rose marine. Italià: Rosmarino. Osmarino.  Anglés: Rosemary. Alemany: Rosmarin. Neerlandès: Rozemarijn. Grec: Δενδρολίβανο. Ροσμαρίνι. Ροσμαρίνος ο φαρμακευτικός.

Flors hermafrodites en conjunts racemosos

SINÒNIMS: Rosmarinus angustifolius Mill.,  Rosmarinus flexuosus Jord. & Fourr.,  Rosmarinus laxiflorus De Noé in Balansa,   Rosmarinus latifolius Mill.,  Rosmarinus officinalis var. laxiflorus De Noé,  Rosmarinus officinalis var. laxiflorus f. reptans (Debeaux) Maire, Rosmarinus officinalis var. prostrates,  Rosmarinus officinalis var. typicus Batt.,  Rosmarinus rigidus Jord. & Fourr. , Salvia rosmarinus Schleiden

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Rosmarino-Ericion. Brolles termòfiles dels sòls calcaris o margosos. Pot trobar-se des del nivell del mar fins als 1500 metres d’altitud. És molt molt comú en ambients d’ametllers i, com és una espècie termòfila, no tolera gaire bé les gelades. És fàcil de localitzar a les muntanyes tant humides com seques sobre qualsevol terreny però prefereix els calcaris.

Arbust molt ramificat

FORMA VITAL: Nanofaneròfit: en les formes vitals de Raunkjaer, les plantes amb els meristemes perdurables per damunt de 40 cm i per baix dels dos metres d’altura.

DESCRIPCIÓ: Arbust molt conegut i popular d’un metre d’alçada o més, amb tiges molt ramificades i llenyoses, quadrades i tomentoses quan són joves.

Fulles revolutes i tomentoses pel revés.

Fulles oposades, lineals lanceolades, revolutes dures i verdes per davant amb el revés blanquinós cobert per pilositat, acuminades, amb glàndules que tenen olis essencials que li donen la fragància característica.  

Flor labiada amb els estams corbats i l'estil per sobre.

Flors blavenques en conjunts racemosos curts. Les flors són hermafrodites zigomorfes i pentàmeres. Calze bilabiat, com la corol·la d’una sola peça amb dos llavis ben marcats. Androceu amb dos estams encorbats exserts, units per les anteres. Gineceu amb un estil terminal. Pot florir tot l’any, “de flors de romaní i noies per casar, tot l’any n’hi ha”, diu l’adagi,  però sol tindre una florida a la tardor i altra a la primavera.

Fruit en tetraqueni dins el calze persistent

Fruits són tetraquenis, amb quatre llavors petites, que apareixen al fons del calze. 

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La simetria pentàmera de les flors labiades falla a l’androceu del romer. Si mirem amb una bona lent l’interior del tub de la corol·la es veu que, a més dels dos estams ben desenvolupats, hi ha un altre parell quasi invisibles i estèrils. 

USOS I PROPIETATS: Diu un refrany que “de les virtuts del romer pot escriure’s un llibre sencer”. I és veritat. Ací farem un breu resum.

El romer s’utilitza freqüentment a la cuina tradicional mediterrània, condimentant una gran varietat d’aliments. És especialment apreciat com a condiment de la carn de corder perquè li dona un sabor especial.  Una rameta de romer fresc aromatitza olis i vinagres.

És una planta mel·lífera. El nèctar de les seves flors és excel·lent i atreu les abelles. És molt apreciada la mel de romer. Té fama de ser la de millor qualitat.

Té olis essencials, Diterpens, Àcids triterpènics, Àcids fenòlics derivats de l’àcid cinàmic, Flavonoides, Alcohols triterpènics i Elements minerals.

Pius Font i Quer diu que “...es té per estimulant, antiespasmòdic i lleugerament diürètic; actua també com colagog, això és, sobre la secreció biliar. Els herbolaris valencians el recomanen per rebaixar la sang. A l’exterior s’utilitza per lluitar contra els dolors articulars així com para tonificar el cos cansat per treballs violents o per haver caminat massa”

La seua fragància fa que s’utilitze en perfumeria. Al segle XVI començà a preparar-se l’Aigua de la Reina d’Hongria destil·lant amb alcohol les summitats florides del romer, per conservar la pell fresca i jove.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El seu nom ve de "ros", de la veu grega "rhops" que vol dir "arbust" i "marinus" derivaria de "myrinos" que significa "aròmatic".

Officinalis prové del llatí "officina" que es refereix al lloc on treballen els operaris, taller o oficina. Aquest nom, que també el porten moltes altres plantes medicinals es a causa de l’ús habitual que se’n feia i actualment se’n fa a les oficines de farmàcia.

S’acostumava a repartir pels calaixos i armaris per evitar els àcars i també es col·locava a les habitacions dels malalts com a desinfectant o es cremava per purificar l’aire.

A l'antic Egipte va ser un dels ingredients de les formulacions fetes per embalsamar els cossos dels morts. Tradicionalment també se li han atribuït propietats afrodisíaques.

Els monjos cristians l’introduïren cap al nord d’Europa.

Gràcies a les investigacions d’Arnau de Vilanova va ser obtingut per destil·lació l’oli de romer vers 1330.

Amb fulles de romer mastegades i mesclades amb sal li van curar els cabrers a don Quixot la ferida que el biscaí li feu a l’orella.

Avicena, Hipòcrates, Galeno i altres mestres de la medicina utilitzaven un ungüent fet amb oli d’oliva i romer macerat per curar les nafres. 

Ha sigut una planta associada sempre a cerimònies, ja sigui en casaments o funerals. Com símbol d’amor etern els nuvis el solen portar a la solapa i les núvies a la corona matrimonial. En alguns països es col·loca una rameta de romer entre les mans dels difunts.

En Anglaterra tots els 11 de novembre es fan corones de romer per condecorar als ex combatents de les guerres mundials.

Linné va dir: ”creix a Espanya tan abundant, que els navegants, abans de veure terra, reben la seva olor”.

Família Labiatae (Lamiaceae)