Arbutus unedo L

NOMS: Arboç, arbocer, alborçó, cirerer d’arboç, llipoter. Castellà: Madroño, madroñera, albornio. Portuguès: Medronheiro. Gallego: Ambrolo, érvedo, morodeiro.  Èuscara: Gurrbiz, animania. Francès: Arbousier. Arbre aux fraises. Frôle. Olonier. Italià: Albatro corallino. Arbuto. Corbezzolo. Anglès: Arbute Tree. Killarney strawberry Tree. Strawberry-tree. Alemany: Erdbeerbaum. Neerlandès: Aardbeiboom. Aardbeienboom.

Inflorescència d'arbocer

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Quercion ilicis. Garrigues i zones forestals, especialment alzinars, en terres baixes i muntanyes poc elevades. Fins els 1000 metres d’altitud.

Pot assolir els 10 metres d'alçada

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Arbust, que pot arribar a fer-se arbre de fins 10 metres d’alçada, amb l’escorça vermellosa que es desprèn en làmines quan envelleix. Les branquetes joves, rosades, tenen pèls glandulosos.

Fulles amb el marge lleugerament dentat

Fulles alternes, lanceolades, acuminades i base atenuada, sense pèl i amb el marge lleugerament dentat; pecíol curt i rosat. Les fulles es tornen rogenques a l’hivern. 

Flor en forma de perolet invertit, típica de les ericàcies

Flors agrupades en panícules terminals bracteades i pèndules, hermafrodites, pentàmeres, blanques, rosades o verdoses en forma de campaneta o de perolet invertit (urceolada) que penja cap avall, amb cinc dents a l’àpex cargolats cap a fora. Calze amb cinc sèpals soldats a la base. Androceu amb 10 estams de filament pilós. Gineceu d’ovari súper amb estigma capitat. Floreix entre la tardor i l’hivern 

Els fruits són els arboços, baies dolces, comestibles

Fruits són baies esfèriques, vermelles quan són madures i comestibles: els arboços. Són carnosos i groguencs per dins i granulosos, amb papi-les còniques i aspres per fora que va passant del verd al groc, al taronja i finalment al roig. Tenen un 20% de sucre i certa quantitat d’alcohol.

USOS I PROPIETATS: Amb els arboços es preparava una beguda pareguda a la sidra, i també vinagre casolà. A algunes zones del Mediterrani es fa una salsa per acompanyar carn de caça. També se’n pot fer melmelada o confitura, fàcils de preparar, que són molt populars a Itàlia i a Còrsega. A l’Algarve és típic el licor d’arboç.

Manté el colorit dels fruits tot l'hivern

Fruits i fulles tenen propietats antiinflamatòries, antireumàtiques i diürètiques. Les fulles tenen tanins i s’usen com astringents contra diarrees i disenteries; en infusió és diürètic i antisèptic de les vies urinàries.

Les arrels eren tan apreciades, per a fer carbó, com la carrasca. La seua fusta, dura, pesada i de consistència homogènia, és adequada per a tallar-la, per a torneria i ebenisteria.

En jardineria és molt apreciat pel verdor lluent del fullatge persistent, les flors i els fruits colorits, que mantenen el color durant tot l’hivern. És fàcil de reproduir per llavors, separant-les de la polpa, durant el mes de novembre i sembrant-les a l’ombra i en terra fèrtil. En unes 4-6 setmanes germinaran i sortiran les plantetes. 

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Arbutus és l’antic nom llatí de l’arbocer, probablement derivat de “arbor” arbre.  L’epítet específic unedo ve del llatí “edo”, menjar, i del numeral “unus”, és a dir, menjar un només, per la fama que tenen els fruits d’emborratxar i donar mal de cap, ja que contenen etanol i un alcaloide tòxic, l’arbutina.

Els fruits tarden un any a madurar, per la qual cosa coexisteixen amb les flors de l’any següent.

Segons la mitologia grega el primer arbocer va brotar de la sang del gegant Gerió, mort per Hèrcules en el desè treball.  

Els romans l’utilitzaven l’arbocer, arbre consagrat a la nimfa Cardea,  als funerals perquè era el símbol de la immortalitat. Quan s’invocava a Cardea, s’usava una vareta d’arbocer per a fer tres tocs a les portes i els portals de les cases per esvair els mals.

Al Magreb és un arbre beneit que espanta maleficis i protegeix de tota desgràcia. També els berbers el planten a la porta de les cases i les branques amb fruits són utilitzades per espantar mals i dimonis. 

Família Ericaceae

Russula galochroides Sarnari

Bolet de fins 15 cm de diàmetre

HÀBITAT: Creix als boscs mixtes mediterranis temperats sota carrasques (Quercus ilex), bruc (Erica sp.),  arbocer (Arbutus unedo), etc.

DESCRIPCIÓ: Capell de color blanc, crema o, de vegades, lleugerament porpra, de 5-15 cm de diàmetre, sec.

Himeni amb làmines blanques

Himeni amb làmines blanques adnates.

Peu blanc, sense anell, ple.

Carn blanca

Peu blanc ple

COMESTIBILITAT:  De gust acre o dolç, agradable al paladar. Sense interès culinari. (Mai no mengi qualsevol bolet fins que estigi segur que és comestible, ja que molts són tòxics i alguns són un verí mortal) 

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Russula deriva del llatí “russa” rosa, per la tendència a prendre coloracions roses de les espècies d’aquest gènere. L’epítet específic galochroides  deriva del grec “γἄλα gála” llet, i de “χρόα chróa” pell, és a dir, amb la pell blanca com la llet.

Russula galochroides va ser descrit per Sarnari i publicat en el Bulletin trimestriel de la Société mycologique de France 104(3): 144 (1988)

Cutícula blanca

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Els fongs són isògams, i manquen d'especialització en mascle i femella, però sí podem parlar de "positius" i "negatius" doncs s'han de trobar dues espores diferents per a donar resultat. Cosa que passa quan "es busquen" mútuament a partir de les olors feromòniques que emeten.

Família Russulaceae

                                      

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Erica scoparia L.

NOMS: Bruc d'escombres. Bruc femella.  Occità: Bruga blanca, Brusc, Brusc d'escoubo . Cast. Berozo. Brezo blanquillo. Brezo de escobas. Grecina.  Basc. Erratz-txilarra. Brana. Chilarra. Ilharka. Port. Urze das vassouras. Francès: Bruyère à balais. Brande. Italià: Erica da scope. Scopa gentile. Scopiglio.  Anglès: Besom heath . Green Heather. Alemany: Grünblütige Heide. Besenheide. 

Flors del bruc d'escombres

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània occidental

HÀBITAT: Lavanduletalia stoechadis; Quercetum rotundifoliae . Brolles, màquies i matollars sobre sòls silícics o descarbonatats. Aquest exemplar de la partida de les Fontanelles de Vallada (València)

Creix sobre sòls silícics o descarbonatats, com els de les Fontanelles de Vallada.

FORMA VITAL: Nanofaneròfit: segons la classificació dels vegetals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 50 cm i a menys de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ:  Arbust que pot arribar als tres metres d’alçada, molt ramificat, branquillons erectes i llargs.

Fulles característiques del gènere Erica, amb tres o quatres fulles per verticil

Fulles menudes, linears, d’un verd clar lluent, amb el marge revolut, en verticils de tres o quatre fulles cadascun.

Flor tetràmera, glabra, de color verdós

Flors petites de color verd groguenc, disperses per les branques superiors en inflorescències racemoses; pedicels gruixuts. Flors hermafrodites, tetràmeres amb el calze de quatre sèpals ovats, sense pèls (glabres) i soldats de color verdós. Corol·la en forma de campana, també verdosa, dividida en quatre lòbuls. Vuit estams lliures. Ovari súper amb un estil acabat en un estigma simple. Floreix a la primavera, entre maig i juny.

El fruit és una càpsula amb quatre valves

Fruit en càpsula ovoide que s’obri per quatre valves per deixar eixir les nombroses llavors.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les flors del gènere Erica tenen la particularitat de tindre forma urceolada, és a dir, en forma d’olla o de gerro panxut. Altres gèneres de la família també tenen aquesta forma, com l’arbocer (Arbutus unedo L.) 

Corol·la acampanada acabada en quatre lòbuls

USOS I PROPIETATS: S'usa per obtenir llenya per a fer foc i per la fabricació d'escombres.

La fusta és apreciada per obres petites com per exemple les pipes de fumador, que es fan de la fusta dura de la rel,  o útils de cuina.
De les seues tiges es fan els carbonets de dibuix

SABIES QUE... Erica ve del grec eríke i del llatí erica, -ae, que era com anomenaven el s brucs en general. L’epítet scoparia ve del llatí scopa que significa escombra, granera, i fa referència a la utilització d’aquesta planta per a fabricar escombres. 

Família Ericaceae

Fragaria vesca L.

NOMS: Maduixera. Fraulera. Fraguera. Castellà: Fresa silvestre, Fresera, Madroncillo, Mayuetas, Miruébano. Occità: Fraguièr, Majofièr. Gallego: Freseira. Morodo. Èuscara: Marubia. Portuguès: Morangueiro. Italià: Fragola comune. Francès: Fraisier des bois. Anglès: Wild strawberry. Wood Strawberry. Alemany: Wald-Erdbeere. Neerlandès: Bos-Aardbei. Grec: Φράουλα. Χαμοκέρασσα.  

Flors en cimes terminals

SINÒNIMS: Fragaria vulgaris Ehrh.

DISTRIBUCIÓ: Eurosiberiana

HÀBITAT: Cultivada en horts. Prefereix sòls humits, rics en nutrients i ben drenats. Fins els 1800 metres d’altitud

Planta rizomatosa amb estolons epigeus

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Petita herba vivaç de fins un pam, reptant, amb rizoma horitzontal i estolons epigeus.

Fulles trifoliades amb llarg pecíol

Fulles disposades en roseta basal, peciolades i trifoliades, amb folíols ovats de marge serrat, sèssils, amb l’anvers glabrescent i el revers pilós. Estípules lanceolades, enteres i acuminades

Gineceu súper policarpelar

Flors en inflorescències en cima terminal, amb peduncle més llarg que les fulles. Flors hermafrodites (tot i que poden haver-hi flors unisexuals), actinomorfes i pentàmeres, amb el receptacle floral convex. Calze de cinc sèpals, reflexos a la fructificació. Presenta un calicle exterior amb peces més petites que les del calze. Corol·la formada per cinc pètals blanc de limbe ovat, de 1,5 cm de diàmetre. Androceu format per nombrosos estams de filament filiforme. Gineceu súper i policarpelar, amb tants estils com carpels, acabats en estigma engruixit. Floreix des de març fins l’agost

Fruit en eteri

Fruit en poliaqueni, una infructescència amb els aquenis dispersos sobre el receptacle acrescent, vermell intens i carnós de forma ovoide, que anomenem maduixa.  

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La maduixa no és un vertader fruit sinó un eteri, un receptacle floral engrossit i carnós, convertit aparentment en fruit, sobre el qual es troba inserida una elevada quantitat d’aquenis, que són els vertaders fruits de la maduixera. És per aquesta raó per la qual es considera també un poliaqueni. Provenen de flors apocàrpiques amb carpels independents que formen cadascú un ovari.

Nombrosos estams

USOS I PROPIETATS: La maduixera és cultivada des de temps antic tant per menjar les maduixes fresques, per preparar melmelades, dolços, etc. com per les seues propietats medicinals. El rizoma és ric en tanins i la seva infusió s'ha utilitzat com a diürètica, aperitiva i astringent, per combatre les hemorràgies intestinals, i les fulles tenen vitamina C i flavonoides i s'han emprat per alleujar la gota i el reuma. La ingesta de fruit fresc combat la fragilitat capil·lar, les varius i les hemorroides.

Hom diu que les fulles de la Fragaria vesca alleugeren les molèsties de les embarassades només portant-les amb una bosseta a sobre.  

Calicle amb peces semblants als sèpals però més petites

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Fragaria deriva del llatí "fragum" que era com denominaven les maduixes però també el fruit de l’arbocer, (Arbutus unedo), i del sufix “-aria, -ariae” que indica relació, paregut.

L’epítet específic vesca ve de "vescor" que s’hi pot traduir per jo mengi, és a dir, comestible.

La maduixera o fraulera, de fruits petits, ha estat quasi totalment substituïda per la fraga o maduixot, un híbrid (Fragaria x ananassa) en part d'origen americà que produeix fruits més gruixuts, tot i que no tan saborosos ni flairosos com les menudes llepolies silvestres.

Poetes clàssics com Ovidi, Plini i Virgili dedicaren versos a la maduixa, coneguda i consumida amb plaer per grecs i romans.

El roig intens del fruit han convertit les maduixes en un símbol de passió sensual.

Fragaria vesca va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 494–495. 1753.

Família Rosaceae