Quan passegem pel camp o pel jardí ens creuem amb multitud d’animals i plantes als quals no prestem atenció per considerar-los insignificants, els mirem sense veure’ls, els trepitgem sense adonar-nos-en, ignorants de l’enorme bellesa d’aquests essers petits i els milers d’anys d’especialització i adaptació al medi de la seua morfologia. Aquest blog intentarà mostrar eixe món i donar a conèixer alguns dels seus secrets.

dimarts, 23 d’agost de 2011

Asparagus acutifolius L.


NOMS: Esparreguera de ca, esparraguera fonollera, brusca, esparraguera rucà, esparraguera borda, esparraguera de garriga, esparraguera punxosa.  Cast. Espárrago amarguero, esparraguera silvestre, esparraguera triguera. Francés Aspergue sauvage, aspergue à feuilles aiguës, aspergue a feuilles pointues. Italià: Asparago pungente. Anglés: Wood asparragus. Alemany: Stechender Spargel. Holandés: Stekelbladige Asperge.

Flor masculina d'esparreguera
SINÒNIMS:  Asparagus corruda Scop.
Als Països Catalans podem distingir tres varietats. La var. acutifolius presenta els cladodis més o menys espinescents, amb una espina apical de 0,1 a 0,3 mm i apareix arreu del territori. La var. eremicus és més robusta i amb l'espina dels cladodis més llarga; es coneix del Segrià i les planes àrides de l'Ebre. Per últim, la var. mitis presenta els cladodis no vulnerants.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Quercetalia ilicis. Boscs i garrigues no massa seques i de vegades en pinars fins els 1300 m d’altitud. 

Tija llarga i flexible que es comporta com una liana
FORMA VITAL: Camèfit, Faneròfit: les seves parts aèries són persistents tot l'any però que tenen les seves gemes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ:  Es caracteritza per la gran quantitat de petits cladodis punxants de color verd fosc que cobreixen tota la planta (no són fulles). Tija llarga, flexible i corbada que sol comportar-se com una petita liana. Dels rizomes subterranis surten els brots basals drets i tendres anomenats turions, que són els espàrrecs.

Les fulles són insignificants i caduques, a penes un tel fi i menut als brots tendres
Fulles apareixen en els brots tendres en forma de lamineta menuda i fina, com un tel de ceba, de les axil·les de les quals  surten feixos de cladodis en verticils curts, rígids i punxants que fan la funció fotosintetitzadora que les fulles no fan per la seua insignificança. 

Flor femenina amb l'estil acabat en tres estigmes
Flors unisexuals d’un groc verdós; les masculines i les femenines en peus diferents (dioica) disposades en els nusos; sis tèpals soldats en la base, de 3 a 4 mm, en forma de campana amb sis divisions, pedicels articulats a la meitat superior i bràctees en la base. Sis estams filiformes a la base dels tèpals. Ovari súper amb un estil acabat en tres estigmes. Floreix d’agost a setembre.

Fruit en forma de petita baia
Fruit en forma de xicoteta baia verda, que es fa negra quan madura, d’uns cinc mil·límetres, de 4 a 6 mm, amb una o dues llavors. 

Els brots tendres són molt apreciats en la cuina
USOS I PROPIETATS: És la planta productora de l’espàrrec “triguero” o silvestre tan apreciat en la cuina (s’utilitzen els brots tendres).
En medicina té virtuts com diürètica; la orina, després del consum de l’espàrrec, desprèn un olor característic degut a les substàncies que conté, especialment al metil-mercaptano. També redueix la tensió arterial.
L'espàrrec és baix en calories, no conté gens de greix ni colesterol, i té un contingut molt baix en sal. És una font rica d'àcid fòlic, potassi, fibra natural i rutina. El nom de l'àcid amino asparraguina es derivi de la paraula “Asparagus”, ja que la planta de l'espàrrec és rica en aquest compost.

Feixos de cladodis (no són fulles) fan la funció fotosintetitzadora
SABIES QUE... El nom del gènere procedeix del grec “a” com a partícula negativa i “speìro”, llavor, degut a la forma en la qual es pot multiplicar la planta, per via vegetativa. El nom acutifolius ve del llatí “acutus”, agut, i “folium” fulla, en referència als cladodis punxants que es prenen per fulles.
Existeix una recepta per a la cocció dels espàrrecs en el llibre més antic de receptes que existeix,” De re coquinaria” Llibre III d’Apicius. Van ser conreats pels antics egipcis, els grecs i els romans, els quals els van menjar frescs de temporada i assecaven el fruit per al seu ús a l'hivern. L'espàrrec va perdre la seva popularitat durant L'Edat Mitjana, però va ressorgir durant el segle XVII.
També es creu que els espàrrecs tenen propietats afrodisíaques (aquesta creença es deu en part a la forma fàl·lica de les tiges).
Els espàrrecs són un dels òrgans de creixement més ràpid de tot el regne vegetal.

Família Liliaceae (Asparagaceae)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...