Leucoagaricus melanotrichus (Malç. & Bert.) T rimbach

NOMS: No hem trobat cap nom popular per aquest bolet

SINÒNIMS: Lepiota melanotricha Melençon & Bertault.

HÀBITAT: És un bolet saprofític que creix a la tardor en les pinedes les brolles de boscos degradats. Aquests exemplars sota pi blanc (Pinus halepensis) i carrasca (Quercus ilex ssp. rotundifolia)

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu petit (1,5-3 cm de diàmetre) en principi globós però després s’obri com una campana i acaba pla convex, amb un mamelló central. El capell està cobert per una cutícula amb esquames de color grisós, més obscur al centre, sobre fons blanquinós.  

Himeni amb làmines lliures, ventrudes, atapeïdes,  blanques de joves que van fent-se de color crema quan són adults.

Peu o estípit cilíndric, prim, sinuós, de color blanc grisós, amb un petit anell blanc amb el marge obscur, fràgil.

Carn blanca, prima, d’olor a fong i sabor dolç.

COMESTIBILITAT: Sense valor culinari

Es pot confondre amb la Lepiota forquignonii però esta té tons olivacis en la cutícula i no té anell. Leucoagaricus melanotrichus és una espècie que es caracteritza pel seu xicotet port (uns 4 cm), la seua cutícula escatosa gris-negra i l'anell amb el marge típicament negre.

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: La micologia és una ciència molt jove. La primera classificació va ser publicada per l’humanista italià Hermolaus en 1526 i no va ser fins una dada tan recent com 1969 que, R.H. Whittaker, va separar els fongs en un regne diferent a altres formes de tipus vegetal, doncs els fongs no podien ser considerats vegetals.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Leucoagaricus deriva del grec "λευκός leukós" blanc, i de "Agaricus" un gènere de fong. L’epítet específic melanotrichus ve del grec “μἐλἄν, -ανος mélan, -anos” negre, i "θρίξ, τριχός thrix, trikhós" pèl, cabells, pel capell obscur.

Família Agaricaceae

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Infundibulicybe geotropa (Bull.) Harmaja

NOMS: Pampa. Candela de bruc. Porrosa. Castellà: Platera, San Martin ziza. Blanquilla. Cabeza de Fraile. Francès: Tête-de-moine. Italià: Cardinale. Sementino. Anglès: Trooping funnel. Monk's head. Alemany: Mönchskopf.

Creix a les clarianes dels pinars

SINÒNIMS: Clitocybe geotropa (Bull) Quél.; Agaricus geotropus Bull.

DISTRIBUCIÓ:  Apareix a tota Europa.

HÀBITAT: Creix als prats i els pinars, sovint formant rotgles (erols), a la tardor.

Himeni amb làmines decurrents

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu que pot arribar a fer un pam de diàmetre, deprimit al centre i mamellonat (el mamelló és una característica de l’espècie), carnós, amb el marge regular de jove, de color beix uniforme

Himeni de làmines decurrents, atapeïdes, de color blanquinós o ocre pàl·lid.

Peu més ample a la base

Peu o estípit central, dur, molt fibrós, més ample  a la base, concolor amb el capell, de jove més llarg que el capell però en els exemplars adults es fa més gros i sembla curt, en relació al barret.

Carn blanca, consistent i fibrosa, especialment al peu, de gust dolç i olor d’ametlles amargues.

COMESTIBILITAT: Cal rebutjar el peu, que és molt fibrós, però la resta és un bon comestible si l’arrepleguem jove. El micòleg italià Giacomo Bresadola afirmava sobre aquest bolet que "... És un dels bolets més exquisits, a causa de la forta aroma que té, també es pot cuinar a la manera de les tòfones, usant-ho com un condiment...".

Carn blanca i consistent

Es pot confondre amb Clitocybe gibba o Lepista flàccida però aquestes són més petites.  

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Un altre dels aspectes que cal observar per identificar un bolet és la carn, la seua textura, sabor, olor, color, fractura o composició química, són caràcters que ens poden ajudar molt a deduir si pot ser o no comestible, així un bolet pot ser de textura carnosa, coriàcia o llenyosa, de sabor amarg, coent o desagradable, de bon o de mal olor, de carn blanca, groga, blava..., de color fix o blaveja, enrogeix, ennegreix o reverdeix en partir-la, de fractura estellosa o granulosa o amb components químics que reaccionen amb certs reactius químics. Tots aquests aspectes i altres més són necessaris observar per a diferenciar uns bolets d'altres.

La forma adulta es prenia per una altra espècie, Clitocybe maxima

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Infundibulicybe ve de “infundibulum” embut, i “κυβη cybe” cap, per la forma d’embut que prenen els capells. El nom de l’antic gènere  Clitocybe deriva del grec “κλῑτύς klitús” pendent i “κυβη cybe” cap, per la forma del capell. L’epítet específic geoptropa ve del grec “geo” terra, i “tropéo” voltejat, per la verticalitat del peu.

Abans es prenia la forma adulta, de més de 20 cm de diàmetre, com una espècie diferent, la Clitocybe màxima, però s’ha arribat a la conclusió de que és la mateixa espècie.

El micòleg finlandès Harri Harmaja va separar tretze espècies del gènere Clitocybe, entre les que estava aquesta, per formar un nou gènere: Infundibulicybe. Per tant el nom actual és Infundibulicybe geotropa.

Família Tricholomataceae

 
 Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Hydnum repandum L.

NOMS: Agulletes. Rovelló pur. Llengua de bou. Picornell. Picornell blanc. Picornell pelut. Vaqueta. Castellà: Lengua de vaca. Gamuza. Seta de serrín. Gallego: Lingua de vaca. Èuscara: Tripaki argi. Zizauri. Italià: Steccherino. Francès: Pied-de-mouton. Hydne sinué. Anglès: Sweet tooth. Wood hedgehog. Hedgehog mushroom. Alemany: Semmel-Stoppelpilz  Semmelgelbe Stacheling. Neerlandès: Gele stekelzwam.

Aquest del Campello de Vallada

SINÒNIMS: Hydnum flavidum Schaeff.;  Hydnum heimii Maas G.; Dentinum repandum (L.:Fr.) Gray.;  Sarcodon repandum Quél.

DISTRIBUCIÓ: Aquest fong fa micorriza amb arbres per tot l’hemisferi nord, per Àsia, Amèrica del Nord i Europa, i fins i tot a Austràlia.

HÀBITAT: Fong micorizogen que creix en carrascars i pinars però també en boscos de frondoses com les fagedes. Aquest exemplar del Campello de Vallada, a la tardor.

Capell de forma irregular de tacte vellutat

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu trencadís de fins 15 cm de diàmetre de forma irregular, ondulat, de marge enrotllat i tacte suau, primer convex i després s’aplana, carnós, de color groguenc o color crema

Himeni d’agullons fràgils i tancats de color crema, un poc decurrents,

Peu o estípit gruixut, de vegades excèntric i curt, irregular, de color més clar que el capell

Carn gruixuda, compacta i fràgil, entre blanca i color crema, d’olor afruitat i sabor un poc amargant, que no sol ser atacada per larves.

Carn blanca i compacta

COMESTIBILITAT: És un bon comestible però els exemplars vells amarguegen.  Cal llevar els agullons, sempre d’exemplars joves, i tirar l’aigua de la primera cocció que pot fer amargar el guisat. Es comercialitza en alguns mercats europeus, del País Basc i Catalunya. Es pot conservar en vinagre.

Es pot confondre amb Hydnum albidum, de millor menjar per ser menys amargant, o amb  Hydnum rufescens, de capell rogenc, també comestible.

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: A l'himeni, és on es produeixen les espores i pot adquirir diferents formes i estructures. Pot ser llis, amb plecs, làmines, tubs o agullons, el que és important per a diferenciar els típics “bolets”, dels “fongs”, de les “trompetes dels morts” o de les “llengües de vaca” entre altres.

Himeni format per agullons d'uns 6 mm

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Hydnum deriva del grec "hýdnon" tubercle, nom donat arbitràriament a aquest gènere per Carles Linné. L’epítet específic repandum ve del llatí “repandus, -a, -um” que significa doblegat cap amunt, pel marge del capell exageradament revolut.

Estudis realitzats després del desastre nuclear de Txernòbil, a l’any 1986, han demostrat que aquests bolets acumulen una alta concentració de l’isòtop radioactiu del cesi.

Va ser descrit oficialment per primera vegada per Carles Linné en Species Plantarum, en 1753, i sancionat per Elias Fries en 1821 com Hydnum repandum.

Família Hydnaceae

                                  

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.