Quan passegem pel camp o pel jardí ens creuem amb multitud d’animals i plantes als quals no prestem atenció per considerar-los insignificants, els mirem sense veure’ls, els trepitgem sense adonar-nos-en, ignorants de l’enorme bellesa d’aquests essers petits i els milers d’anys d’especialització i adaptació al medi de la seua morfologia. Aquest blog intentarà mostrar eixe món i donar a conèixer alguns dels seus secrets.

dimarts, 12 de gener del 2016

Hemimycena lactea (Pers.) Singer

NOMS: Castellà: Micena láctea. Francès: Mycène laiteux. Anglès: Milky Bonnet. Neerlandès: Sneeuwwitte mycena.

Petit bolet sapròfit
SINÒNIMS: Agaricus lacteus Pers.; Micena lactea (Pers.) P. Kumm.;

HÀBITAT: És una espècie sapròfita que viu sobre les acícules caigudes en pinars i boscos de coníferes. Fructifica a la tardor.

DESCRIPCIÓ: És una espècie molt petita, entre 0,5 i 1,5 cm de diàmetre. Capell campanulat que va fent-se pla, estriat per transparència de les làmines i marge irregular, de color blanc lletós.

Làmines blanques adnates
Himeni de làmines blanques adherides al peu (adnates) o lleugerament decurrents, separades i amb lamèl·lules.

Peu o estípit molt fi, cilíndric, de fins 3,5 cm d’alçada, de color blanc translúcid, amb rizomorfs al punt d’unió amb el miceli.

Carn inapreciable, membranosa, insípida i sense olor

Capell campanulat que s'aplana amb el temps
COMESTIBILITAT: No té prou carn com per a ser considerada una espècie per a la cuina.

Es pot confondre amb Hemimycena rickenii i amb Hemimycena psudolactea, que són pràcticament iguals, doncs hi ha espècies d’aquest gènere que només tenen diferències microscòpiques.

Peu cilíndric, flexible i prim
CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Els micòlegs, per a estudiar els bolets necessiten utilitzar el microscopi ja que, en molts casos, no és prou amb l'estudi dels caràcters que es veuen a simple vista o amb la lupa. Els caràcters més importants i més estudiats són els que es troben en el barret, en el peu i en l'himeni dels bolets, però també les estructures hifals, i les espores. De tots aquests elements, els micòlegs estudien la disposició, la forma, la ornamentació, les reaccions químiques que puguen presentar, etc.

Sobre les acícules caigudes dels pins
ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Hemimycena deriva del grec “ἡμι hémi” meitat i “μύκης mýces” fong. L’epítet específic lactea ve del llatí "lac, lactis" llet, pel color blanc lletós d’aquesta espècie.

Els gèneres Mycena i Hemimycena tenen espècies molt semblants que necessiten del microscopi per diferenciar-les. Una diferència macroscòpica entre aquests gèneres és que les Mycena tenen el peu molt fràgil i es trenca al agafar-lo i les del gènere Hemimycena tenen el peu flexible.

Família Mycenaceae


Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

dissabte, 9 de gener del 2016

Lepiota clypeolaria (Bull.) P. Kumm.

NOMS: Castellà: Lepiota en escudo. Èuscara: Maluta-galanperna. Francès: Lépiote en bouclier. Anglès: Shield dapperling. Shaggy-stalked Lepiota. Alemany: Wolliggestiefelte Schirmling. Wollstiel-Schirmling. Neerlandès: Bosparasolzwam.

A les nostres comarques surt a les clarianes de carrascars i pinars
SINÒNIMS: Agaricus clypeolarius Bull.

HÀBITAT: Surt entre l’estiu i la tardor al carrascars, pinars i altres tipus de coníferes

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu de 4 a 8 cm de diàmetre i color terrós clar al mamelló central que va dissociant-se cap al marge en petites esquames. Primer és acampanat i va obrint-se fins quedar pla però mantenint la prominència central. El marge manté restes del vel parcial.

Làmines blanques i peu cotonós
Himeni de làmines blanques (tot i que enfosqueixen a la maturitat), lliures, atapeïdes, escotades i ventrudes

Ací podem veure l'anell i el peu cotonós
Peu o estípit cilíndric o lleugerament engruixat a la base, buit, alt i prim, de 5 a 10 cm d’alçada amb anell que desapareix prompte però marca el canvi d’aspecte, fent-se cotonós cap a la part inferior. Es separa amb facilitat del capell.

Restes del vel parcial en exemplar jove
Carn blanca i minsa amb olor i sabor agradable a humus

COMESTIBILITAT: No és recomanable el seu consum pel perill de confusió amb altres Lepiota blanques i tòxiques però, a més, pot provocar la síndrome gastroenterítica

Pot confondre’s amb altres Lepiota com ara Lepiota ignivolvata però és més perillós confondre-la amb altres Lepiota blanques i petites que poden ser mortals, com la Lepiota brunneoincarnata.

Capell d'exemplar adult amb restes del vel al marge
CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: El vel parcial tancat protegeix les làmines, però quan s’obri deixa adherit al peu el rastre membranós que denominem anell, una altra de les parts clau per a la seua identificació. Molts anells són molt fugaços i es desprenen amb facilitat del bolet pel que caldrà mirar atentament qualsevol resta que podem trobar adherit al peu. Els anells poden ser simples o dobles, fixos o mòbils (desplaçar-se al llarg del peu o no), i poden estar en la part superior, al mig, o en la part baixa del peu. La consistència és molt diversa, pel que també és un element a barallar, ja que poden ser membranosos, cotonosos, i alguns fràgils i fugaços. 

Lepiota clypeolaria jove
ETIMOLOGIA I CURIOSITATS:El genèric Lepiota deriva del grec “λεπίς lepìs” esquama, i “οὖς, ωτόϛ oús, otós” barret, és a dir, amb el barret esquamós. L’epítet específic clypeolaria ve de "clýpeus" un escut circular que utilitzaven els herois homèrics i més tard els romans.

Lepiota clypeolaria és una espècia fàcil d’identificar pel disc central del capell, mamellonat, de color marró tirant a ocre, i l’anell i les dues terceres parts inferiors del peu cotonós.

Lepiota clypeolaria va ser descrita per primera vegada en 1789 com Agaricus clypeolarius  pel micòleg francès  Jean Baptiste Francois Bulliard, i transferida al gènere Lepiota per Paul Kummer en 1871.

Família Agaricaceae


Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

dimecres, 6 de gener del 2016

Lycoperdon molle Pers.

NOMS: Pet de llop. Castellà: Pedo de Lobo. Cuesco de Lobo. Bejín blando. Gallego: Bufo de vella. Fungato. Èuscara: Astapuzt bigun. Francès: Vesse-de-loup molle. Anglès: Smooth puffball. Soft puffball. Neerlandès: Zachtstekelige stuifzwam.

Lycoperdon molle
SINÒNIMS: Lycoperdon gemmatum var. molle (Pers.) De Toni

HÀBITAT: Surt per tot arreu, en pinars o boscos mixtes, a l’estiu i tardor.

DESCRIPCIÓ: Carpòfor globós o piriforme, de fins 5 cm de diàmetre, amb la part exterior (l’exoperidi) de color bru clar, groguenc o olivaci, recobert de petits grànuls pareguts a agullons que es desprenen amb facilitat, deixant la superfície llisa, sense cap marca. Té un rizomorf d’uns 2 cm i un porus apical (ostíol) que acaba esgarrant-se de manera irregular. Gleva compacta i blanca de jove que va fent-se brunenca obscura i purulenta.

Gleva madura
COMESTIBILITAT: Tot i que podria consumir-se de jove, quan la gleva és blanca, no té cap interès culinari per no tindre sabor ni olor apreciable.

Es pot confondre amb Lycoperdon perlatum, però aquest té els grànuls més espinosos.

Proveït de rizomorf
CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: El carpòfor és l’òrgan de dispersió d’espores, que en aquest gènere es caracteritza pel mecanisme per a dispersar-les. Consta d’un globus ple d’espores amb un porus apical (ostíol) per on expulsa un núvol d’espores, quan està madur, amb la mínima pressió. Així amb una sola gota d’aigua de pluja que caiga sobre el carpòfor o el lleu fregament d’un animal provoca l’eixida de gran quantitat d’espores.

Exoperidi cobert de petits grànuls que cauen amb facilitat
ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Lycoperdon deriva del grec “λύκος lykos” llop, i “πέρδον perdon” pet, és a dir, pet de llop, per l’efecte visual de l’eixida de les espores. L’epítet específic molle ve del llatí “mollis, -e” tendre, suau, flexible.
En aquest cas el nom comú reprodueix el nom científic del gènere.

Família Lycoperdaceae


    
Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.
             
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...