Quan passegem pel camp o pel jardí ens creuem amb multitud d’animals i plantes als quals no prestem atenció per considerar-los insignificants, els mirem sense veure’ls, els trepitgem sense adonar-nos-en, ignorants de l’enorme bellesa d’aquests essers petits i els milers d’anys d’especialització i adaptació al medi de la seua morfologia. Aquest blog intentarà mostrar eixe món i donar a conèixer alguns dels seus secrets.

dilluns, 6 de juliol de 2015

Samolus valerandi L.


NOMS: Dolceta. Enciam de font. Enciamet. Enciam de senyor. Enciamet de la Mare de Déu. Castellà: Pamplina de agua. Hierba ce. Hierba de la sangre. Hierba jabonera. Lechuguilla. Gallec: Alface-dos-rios. Èuscara: Ur-odar.  Occità: Doceta, Pan-fourmènt. Portugués: Alface-dos-rios. Alfacinha-do-rio. Francès: Mouron d'eau, Samole de valerand. Italià: Lino d'acqua. Anglès: Brookweed. Alemany: Salz-Bunge. Neerlandès: Waterpunge.

Flors en panícula terminal
SINÒNIMS: Anagallis aquatica Endl. ex Ledeb.

DISTRIBUCIÓ: Cosmopolita: es diu de distribució cosmopolita les espècies que es distribueixen, com a mínim, per tres continents diferents de forma natural.

HÀBITAT: Phragmitetea australis. Fonts, torrents i llocs ombrívols i molt humits on circula aigua temporalment, sense arribar a estar dins l’aigua.

Tija fistulosa i glabra
FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Gran part de l’any apareix només que una roseta de fulles aplicades a terra, fins que a la primavera creix una tija erecta, que pot arribar a fer un parell de pams d’alçada, cilíndrica, fistulosa, glabra i foliosa

Fulles basals atenuades en pecíol
Fulles basals obovades, obtuses, atenuades en pecíol curt, enteres, pubescents, d’un verd esvaït. Les caulinars sèssils, alternes i progressivament més petites

Flors pentàmeres i hermafrodites
Flors en panícula terminal, pedicel·lades i amb una petita bràctea linear. Flors hermafrodites, pentàmeres i actinomorfes, amb calze campanulat i persistent, dividit en cinc lòbuls triangulars. Corol·la blanca de 3-4 mm de diàmetre, amb cinc pètals soldats a la base i acabada en cinc lòbuls arrodonits i acuminats. Androceu amb cinc estams que s’alternen amb cinc estaminodis. Gineceu semiínfer amb estil columnar i persistent acabat en estigma capitat. Floreix d’abril a setembre

Fruit en càpsula esferoïdal
Fruit en càpsula esferoïdal de fins 4 mm, dehiscent per cinc valves amb nombroses llavors tuberculades de color bru

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Un estaminodi és un estam estèril, rudimentari o abortiu, que no produeix grans de pol·len. Els estaminodis són habitualment poc visibles i semblants als estams, i se solen situar a la part interna de la flor. De vegades són prou llargs com per sobresortir de la corol·la i fer-se conspicus. Els estaminodis poden ser característiques diferencials entre espècies.

Calze campanulat i persistent
USOS I PROPIETATS: En medicina populars s’ha fet servir per aprofitar les propietats antiescorbútiques, vulneràries i aperitives que té.
Com en seu nom comú indica es pot consumir en amanides, com un enciam.
Es cultiva com a planta ornamental d'aquaris, estanys i zones humides però amb llum.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Samolus ve del llatí “samolus, -i” que emprava Plini en referència a una planta que els druides feien servir per curar malalties a porcs i bous, que es criava a llocs humits.
L’epítet específic valerandi està dedicat a Dourez Valerand, botànic flamenc del segle XVI.
Aquesta planta és rica en vitamina C, d’ací que la principal virtut era la propietat antiescorbútica. L’escorbut és una malaltia provocada per la deficiència d’aquesta vitamina C, que a l’actualitat no és corrent però antigament provocava grans epidèmies.
Samolus valerandi va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1 : 171-172. 1753

Família Primulaceae


Cap comentari:

Publica un comentari

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...