Quan passegem pel camp o pel jardí ens creuem amb multitud d’animals i plantes als quals no prestem atenció per considerar-los insignificants, els mirem sense veure’ls, els trepitgem sense adonar-nos-en, ignorants de l’enorme bellesa d’aquests essers petits i els milers d’anys d’especialització i adaptació al medi de la seua morfologia. Aquest blog intentarà mostrar eixe món i donar a conèixer alguns dels seus secrets.
Identificació: Entre
cinc i set centímetres d’envergadura alar. Molt pareguda la papallona reina (Papilio
machaon) amb la que comparteix hàbitat i períodes de vol. És una de les
papallones més cridaneres i grans d’Europa, amb ratlles longitudinals blanques
i negres com les zebres; taques blaves al marge de les ales inferiors i dues taques
color taronja amb lúnules blaves al naixement de les cues; sobre fons blanc
groguenc. La femella és més gran que el mascle.
Alguns autors consideren que els colors més clars dels
exemplars del nord d’Àfrica i la península Iberica, és criteri suficient per
considerar-la una espècie diferent, a la que han anomenat Iphiclides feisthamelii. Altres autors es mostren més cautes i
esperen que es pronuncie la genètica.
Distribució: Es
distribueix a llarg de les zones temperades d’Euràsia, des de Portugal fins a
la xina però ha desaparegut de les zones excessivament urbanitzades.
Període de vol: A
les nostres terres podem veure-la en primavera i estiu, entre març i octubre,
en dues generacions.
Hàbitat: Habita
diversos llocs amb flors i arbres fruiters. A jardins, horts, boscos i muntanya
fins als dos mil metres. El vol potent li permet visitar diversos tipus d’hàbitat,
especialment els assolellats, sense haver de quedar-se en cap d’ells.
Biologia: Les
erugues són de color verd clar amb una banda dorsal groguenca de la qual surten
petites bandes obliqües amb puntets rogencs. Posseeix un osmeteri, un òrgan que
emet substàncies repel·lents que fa servir quan es sent amenaçada. S’alimenten
de plantes de la família de les rosàcies com ara l’arç blanc (Crataegus
monogyna) o fruiters del gènere Prunus
com l’ametller (Prunus
dulcis), la prunera (Prunus
domestica), l’albercoquer (Prunus
armeniaca), etc. Passen l’hivern en forma de crisàlide.
Etimologia: El
nom del gènere Iphiclides està
dedicat a Ificlides, un dels Argonautes que acompanyà a Jàson a la cerca del
velló d’or, germà d’Hèracles, amb fama de ser un corredor molt ràpid.
L’epítet
específic podalirius ve del grec “Ποδαλείριος”
Podaliri, fill d’Epíone i del famós metge Asclepi, i germà de Macàon. Els dos
germans eren pretenents d’Helena, per la qual cosa varen participar en la Guerra
de Troia, com a guerrers i com a metges. Macàon era un dels ocupants del cavall
que entrà a la ciutat i allí va morir.
És curiós que les espècies Podalirius i Machaon
tinguen una aparença semblant i volen junts sovint als hàbitats que
comparteixen, com feren els germans mitològics Podaliri i Macàon a l’Antiga
Grècia.
Iphiclides podalirius
va ser descrita per Carl von Linné el 1758, amb el nom inicial de Papilio podalirius
Taxonomia: Gènere
Iphiclides, Família Papilionidae, Ordre Lepidoptera, Classe insecte, Filum
Arthropoda
SINÒNIMS: Valeriana officinalis subsp. tenuifolia (Vahl) Schübl.
& G. Martens
Observacions:
Espècie molt polimorfa. La planta predominant als Països Catalans sembla que
pertany a la subsp. tenuifolia.
DISTRIBUCIÓ:Eurosiberiana
HÀBITAT: Trifolion medii. Herbassars de boscs
humits. Cultivada als jardins
Herba de gran alçada amb tiges acanalades
FORMA VITAL: Hemicriptòfit: Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”
amagat, i “phuton” planta ; en la classificació de
les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles
plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus
meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que en l'estació
desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts
subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es
dessequen i desapareixen.
DESCRIPCIÓ: Herbàcia
que pot arribar als dos metres d’alçada, amb rizomes; tiges verdes i acanalades;
la planta desprèn una flaire característica.
Fulles oposades i pinnatisectes
Fulles oposades,
pinnatisectes, dividides en folíols lanceolats, dentats i amb pèls pel revers.
Tres estams i i estigma trífid
Flors en inflorescències
terminals en cima corimbiforme. Flors hermafrodites i zigomorfes amb bractèoles
de longitud similar al fruit. Calze formant un tubet acabat en 5-15 dents
linears poc visibles a l’antesi però acrescents i plomoses al fruit. Corol·la
blanca o rosa, també forma un tub acabat en cinc lòbuls desiguals. Androceu amb
tres estams inserits en els pètals. Gineceu d’ovari ínfer tricarpelar amb un
estil coronat per un estigma trífid. Floreix durant tot l’estiu, des de juny
fins a setembre
Fruit en aqueni amb papus plomós
Fruit en aqueni
el·lipsoïdal que mesura de 2 a 5 mm, amb un papus plomós format pel calze
acrescent.
CURIOSITATS
BOTÀNIQUES: Una curiositat botànica de les valerianàcies és que quan s’obri
la flor, el calze és inconspicu, però a mesura que el fruit madura creix i
arriba a formar, en algunes espècies, plomalls semblants al de les compostes.
USOS I PROPIETATS:
Les arrels, el rizoma i els estolons tenen propietats sedants, relaxants,
febrífugues, antiespasmòdiques i vermífugues. La seva infusió es recomana en
casos d'ansietat, nerviosisme, trastorns emocionals, estrès i insomni. Combina
bé amb la tarongina, til·la, arç blanc, saüc, rosella i sàlvia, però cal evitar
compatibilitzar-ho amb sedants químics.
Cima corimbiforme
ETIMOLOGIA I
CURIOSITATS: El genèric Valeriana
deriva, probablement, del llatí “valeo”
que vol dir ser fort, eficaç, tindre salut, etc. En el Pinax (1623) Caspar Bahuin apunta que “... s’anomena Valeriana en
les oficines de farmàcia i herbolaris per les moltes virtuts que mostra, pel
que també rep el nom de triaca”.
No obstant això, altres autors defensen que el nom d’aquest gènere és en honor
a Galerio Valerio, el marit de la filla (gendre) de Dioclecià. I encara altres
proposen altra versió, segons la qual l’origen podria ser de l’alemany
"Baldrian"; en alemany vulgar "Bullerjan" o
"Balderjan", en referència al deu de la llum, Baldur i del seu
homòleg cristià, Joan.
L’epítet específic officinalis
ve del llatí “officina”, que
significa laboratori de farmàcia, perfumeria, o similars. S’aplica a moltes
espècies que han sigut utilitzades com medicinals i venudes en herbolaris.
Vista inferior de la inflorescència
Les arrels contenen àcid valeriànic que els dóna una olor
forta i característica semblant a la que emeten alguns formatges. Convé
recol·lectar-la a partir d'exemplars que ja hagin complert els dos anys d'edat,
especialment en l'època d'estiu i tardor. S'han de netejar i deixar assecar en
llocs ventilats.
L’arrel desprèn una olor desagradable, per la qual cosa
Galè, que alabava les seues virtuts, la va anomenar phu, (onomatopeia per indicar la pudor)
Durant la Segona Guerra Mundial la valeriana fou utilitzada
per alleujar la tensió nerviosa originada pels bombardejos i explosions.
La ESCOP (The European Scientific Cooperative On
Phytoteraphy), ha reconegut els usos medicinals de la valeriana per facilitar
la son en casos d’insomni i en trastorns d’ansietat. Així mateix, l’extracte de
l’arrel està autoritzat per a ús medicinal per la Comissió
E d'Alemanya.
Té efectes psicoactius sobre el comportament dels gats que
la busquen per consumir-la, pel que cal deduir que l’efecte n’és plaent. D’ací
els noms populars que fan relació als gats.
Observacions: Aquesta
espècie és molt variable. A les nostres terres s’accepten tres subespècies: la
subsp. monogyna, la subsp. ruscinonensis, i la subsp. azarella, que habita les Muntanyes
Diàniques. La subsp. azarella i la
subsp. ruscinonensis es distingeixen
de la principal per tenir les gemmes, els branquillons i les fulles joves
densament pubescents; la primera té el pinyol de 7-10 mm i la segona de 10-15
mm i més o menys comestible. Principio
del formulario
Final del formulario
Principio del
formulario
Final del formulario
Principio del
formulario
Final del formulario
DISTRIBUCIÓ:Eurosiberiana
Les tiges poden arribar als sis metres
HÀBITAT: Prunetalia
spinosae.Barrancs, torrents i llocs humits, bardisses als marges del bosc
caducifoli. Fins els 1500 metres d’altitud.
FORMA VITAL: Macrofaneròfit caducifoli: segons la
classificació dels vegetals de Raunkjaer, faneròfit
amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.
DESCRIPCIÓ:Arbust, o petit arbre, caducifoli amb tiges erectes
que poden arribar als sis metres de llargues, armades amb espines d’1-2 cm.
Fulles alternes molt dividides
Fulles peciolades,
alternes, molt dividides, pinnatipartides, amb 3-5 lòbuls enters o dentats a
l’àpex. Estípules enteres
Androceu amb nombrosos estams
Flors en corimbe
cimós, flairoses, hermafrodites, pentàmeres i actinomorfes. Calze amb cinc
sèpals que surten de la part superior del hipant. Corol·la amb cinc pètals
blancs, obovats, que fan 8-16 mm de diàmetre. Androceu amb nombrosos estams
(fins 25) amb anteres rosades. Gineceu ínfer amb un sol estil coronat d’un
estigma discoïdal. Floreix a principis de la primavera
Fruit en forma de drupa d'un roig lluent
Fruit en forma de
drupa vermella de fins 1 cm de diàmetre, coronada pel calze persistent, amb un
sol pinyol. Maduren a la tardor, quan perd les fulles
CURIOSITATS
BOTÀNIQUES: Algunes plantes, com l’arç blanc o l’argelaga (Genista
scorpius) produeixen branques curtes acabades en punxa que reben el nom
d’espines.
Però no tots els vegetals que punxen tenen espines: l’esbarzer (Rubus
ulmifolius) i els rosers (Rosa sp)
presenten aculis o agullons que són formacions epidèrmiques que es
desprenen fàcilment. Els aculis s’utilitzen com a sostenidors de les llargues
tiges, mentre que les espines semblen destinades a dissuadir els herbívors. Les
espines de l’arç blanc són tan dures que els fusters russos les feien servir
com a claus.
Armada de fortes espines
USOS I PROPIETATS:
Les fulles, flors i fruits tenen substàncies usades per combatre la diarrea i
els problemes circulatoris, i també com a calmant, antipirètic, cardiotònic i
diürètic. La Comissió E
del Ministeri de Sanitat alemany ha aprovat l'ús d'aquesta planta en els casos
d’insuficiència cardíaca, insuficiència coronària i bradicàrdia. Però no és
útil en atacs aguts perquè té un efecte lent
En agricultura i jardineria s'ha emprat com a patró per
empeltar diversos arbres fruiters i també per formar tanques vives. El que més
s’ha fet servir en jardineria ha sigut l’híbrid Crataegus x media, del qual hi ha diversos cultivars.
Dels fruits se n'obté una beguda, per maceració dels fruits en aiguardent, en
llocs tan distants com l’Alcoià (migjorn valencià) i Sakartvelo (Georgia). Les
fulles s’empren en amanida i, en infusió, com substitut del te.
La fusta dura, i de gran poder calorífic, es fa servir per
manufacturar petits utensilis, mànecs de ferramentes o garrots.
És important per a la fauna, especialment per a les aus,
doncs el fruit, que madura a la tardor, proporciona ric aliment durant tot
l’hivern.
Corol·la amb cinc pètals blancs
ETIMOLOGIA I
CURIOSITATS: Crataegus deriva del
grec "κράταιγος cràtaigos" el
nom grec de l’espí compost per "κρατύς
cratùs" fort i "αἴξ àix"
cabra, en al·lusió al fet que fins i tot les cabres fugen de les seues espines.
Altres autors pretenen que el nom deriva del grec “krátos, -eos” que significa força, vigor, i de “aigilops, -apos”, un tipus d’alzina, en
referència a la duresa de la fusta.
L’epítet específic monogyna
deriva del grec “μόνος monos” sol,
únic, i "γυνή gyné" dona,
és a dir, amb un sol element femení, en referència a l’ovari amb un sol carpel.
Antigament només es consideraven dues estacions: el mal
temps que començava l’1 de novembre, i el bon temps que començava l’1 de maig,
temps d’alegria que alguns pobles manifestaven amb ritus que incloïen la
veneració d’arbres. Aquest arbust, o petit arbret compon, junt al roure i el
freixe, la tríade dedicada a les fades i forma part dels rics rituals sagrats
gaèlics. L’arç blanc, Sgitheach en
gaèlic, és el lloc on habiten les fades i se’l troba als
indrets de peregrinatge i, sobre les seues rames, s’estenen tires de tela de
colors com part del ritual per celebrar l’1 de maig, el inici del bon temps,
quan els ramats iniciaven el camí cap a les pastures de les muntanyes. La
tradició catòlica també parla de que la verge Maria va estendre la roba del
nadó Jesús damunt de l’arç blanc per assecar-la.
Aquesta és la planta de l'1 de maig
Hom diu que l’arç blanc pot viure molts anys. A França, al
costat de l'església de Saint-Mars-sur-la-Futaie, Mayenne, hi ha un arç blanc
de 9 metres d’alçada i 2,65 metres de circumferència que, segons diu la placa de
sota, fou plantat el segle III, el que el fa l’arbre més antic de França. No hi
ha manera de verificar-ho però, com tampoc els més de 700 anys que diuen que té
l’arç blanc del petit cementiri d’Hethel, al sud de Norwich, a Norfolk,
plantat, suposadament, al segle XIII.
Al calendari republicà francès a l’arç blanc li assignaren
el 4 de Floreal (24 d’abril) en lloc del més adient 12 de Floreal que correspon
a l’1 de maig.
Diu Font i Quer, en el El
Dioscórides Renovado, que l’arç blanc s’ha emprat des d’antic pels homes, i
ho diu així: “Las majuelas fueron pasto
del hombre desde remotas épocas, cuando todo aprovechaba para su mantenimiento;
en las habitaciones lacustres prehistóricas se han hallado restos de ellas,
principalmente los cuescos de sus frutos”
Crataegus monogyna fou descrita per Nikolaus Joseph
von Jacquin i publicada en Florae Austriaceae 3: 50, pl. 292, f.1,
1775.
