Lepiota pseudolilacea Huijsman.

NOMS: Castellà: Galanperna mortal. Èuscara: Galanperna hiltzaile. Neerlandès: manchetparasolzwam.

Lepiota pseudohelveola surt a la tardor en pinars

SINÒNIMS: Lepiota pseudohelveola Kühner ex Hora.

HÀBITAT: Surt a la tardor als pinars i boscos amb Quercus i altres coníferes.

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu de fins 4 cm de diàmetre, en principi convex però va fent-se pla, amb ample mamelló; cutícula de color marró més obscur al centre i va trencant-se en esquames eriçades més claretes deixant veure el fons blanquinós.

Himeni de làmines lliures, lleugerament ventrudes i blanquinoses

Làmines lliures i ventrudes

Peu o estípit més llarg de el diàmetre del capell i un poc més gruixut a la base i buit (fistulós). Té anell membranós, fràgil, amb esquames com les del capell

Carn minsa, esblanqueïda, amb olor i lleuger sabor de canyella.

COMESTIBILITAT: És una espècie molt perillosa, verinosa i mortal. Conté el mateix verí que la Amanita phalloides.

Pot confondre’s amb altres Lepiota com L. sublaevigata, L. lilacea o L. cristata però són totes tòxiques mortals, raó per la qual cal rebutjar-les totes. Més perillós és la confusió amb alguna espècie de Tricholoma però aquests no tenen anell i el peu no es separa amb facilitat del capell.

Capell cobert d'esquames eriçades brunenques

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Aquesta espècie conté amatoxines, les rresponsables de provocar l’anomenat síndrome fal·loïdià (que rep aquest nom per l’Amanita phalloides, la major responsable de morts per intoxicació de bolets). L’emmetzinament sol ser greu perquè els símptomes tarden en aparèixer, la qual cosa facilita que la toxina haja passat totalment a la sang quan es manifesten els primers efectes.

Peu amb anell membranós amb esquames concolores amb el capell

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Lepiota deriva del grec “λεπίς lepìs” esquama, i “οὖς, ωτόϛ oús, otós” barret, és a dir, amb el barret esquamós. L’epítet específic pseudolilacea, ve del del grec "pseúdos" fals, aparent, i del persa “lilák” color lila, violeta clar. L’epítet del sinònim pseudohelveola ve "pseúdos" fals, aparent, i “helveolus, -a, um” diminutiu de "hélvus" que significa groguenc o ros, perquè és molt pareguda a Lepiota helveola

Hi ha la var. sabulosa que surt a les dunes dels pinars pròxims al litoral.

Família Agaricaceae

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Coprinus comatus (O. F. Müll.) Pers.

NOMS: Bolet de fumat. Bolet de fems. Bolet de tinta. Pixacà barbut. Castellà: Barbuda. Matacandil. Candelera. Èuscara: Urbeltz galpardun. Gorritzaile. Italià: Fungo dell'inchiostro. Francès: Coprin chevelu. Anglès: Shaggy ink cap, Lawyer's wig, Shaggy mane. Alemany: Schopf-Tintling. Spargelpilz. Porzellantintling. Tintenpilz. Neerlandès: Geschubde inktzwam.

Apareix sobre sòls molt adobats

SINÒNIMS: Agaricus comatus O.F. Müll.

HÀBITAT: Surt a la primavera i tardor a les vores dels camins, als camps de conreu i als jardins, en colònies nombroses. És una espècie molt nitròfila que apareix sobre sòls adobats

Capell cobert d'esquames blanques

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu en principi ovoide, amb forma d’ou allargat, que fa fins 12 cm d’alçada, que va obrint-se per la part inferior per acabar amb forma de campana. El capell està cobert d’esquames blanques agrupades formant una mena de metxes, amb la part superior de color groguenc o marró.

Himeni format per làmines atapeïdes, lliures, primes, blanques al principi, que van colorant fins acabar negres per les espores, deliqüescents que es desfan i gotegen com tinta negra, raó per la qual rep el nom comú de bolet de tinta.

Himeni de làmines atapeïdes i blanques en principi

Peu o estípit de fins un pam d’alçada, de color blanc, glabre, buit i llis, amb anell membranós caduc de color blanc a mitja altura, fàcilment separable del capell.

Carn blanca, fina i delicada, d’olor suau i gust agradable.

COMESTIBILITAT: És un bon comestible, quan és jove, si rebutgem el peu que és molt fibrós. A la planxa amb un raig d’oli i un pessic de sal. No necessita més.

Les làmines van fent-se negres fins que es liqüen

Es pot confondre amb altres espècies de Coprinus, però totes són mes petites (com Coprinus spadiceisporus), algunes de les quals poden ser tòxiques. Potser la més semblant és Coprinus atramentarius però té la cutícula més fosca i a penes té esquames, tot i que rep el mateix nom vulgar de bolet de femer.

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Les espècies del gènere Coprinus tenen una curiosa forma de dispersar les seues espores a gran distància. La seua carn és deliqüescent, és a dir, que es dissol amb facilitat amb la humitat produint una mena de líquid negre, semblant a la tinta, amb gran quantitat d’espores que es dispersen així pel terra i són arrossegades per l’aigua de pluja.

Peu  blanc i llis

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El gènere Coprinus pren el nom del grec "κόπρινος kóprinos" que deriva de "κόπρος cópros" fem, que creix en el fem.  L’epítet específic comatus deriva de "coma" pel, és a dir, provist de pel, en referència a les esquames filamentoses de la cutícula.

Cal tindre la precaució de no consumir les que surten a les vores de les carreteres o als camps tractats perquè tenen la propietat d’absorbir els metalls pesants.

Família Agaricaceae

 Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

                             

Tapinella panuoides (Fr.) E.-J. Gilbert

NOMS: Bolet flabel·lat. Gírgola de pi borda. Castellà: Paxilo en forma de concha. Èuscara: Orri-onddo hankagabea. Francès: Paxille faux Panus. Anglès: Stalkless Paxillus.

Apareixen agrupats, soldats els uns amb els altres

SINÒNIMS: Paxillus panuoides Fr.

HÀBITAT: Són sapròfits que surten a la tardor sobre soques mortes de pi. Aquests de la Font d’Espanya de Vallada.

DESCRIPCIÓ: Apareixen agrupats, soldats els uns als altres per la base i imbricats, uns damunt dels altres. En aquest cas sobre la base d’una soca de pi blanc (Pinus halepensis). Capell, barret o 

píleu d’uns 5-10 cm, amb forma de ventall o petxina. Cutícula quelcom tomentosa-escatosa, de color beix-groguenc, de tacte apelfat i marge fortament enrotllat cap a dins (involut).

Làmines estretes i bifurcades

Himeni de làmines estretes, bifurcades, de color groc-ocre que s’allarguen fins al substrat de manera que a penes es pot diferenciar el peu.

Peu o estípit poc evident en alguns exemplars, doncs els carpòfors estan adherits directament al substrat per un xicotet estretament en un dels extrems del barret.

Carn minsa i corretjosa

Carn minsa, prima, blana i elàstica en temps humits però dura i coriàcia en temps sec. Olor agradable i sabor inapreciables però no desagradable.

COMESTIBILITAT: Sense interès culinari per ser sospitós de toxicitat, i a més la carn és molt corretjosa i això la fa immenjable.

Peu inexistent o molt reduït

Pot confondre’s amb Phyllotopsis nidulans molt semblant però que té les làmines sense bifurcacions, més separades

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES:Si deixem durant unes hores un carpòfor sobre un paper o un vidre , amb l’himenòfor dirigit cap avall, les espores s’acumulen al damunt, produint una esporada o esporograma, (espores en massa) característic i molt important per definir la família, el gènere i fins i tot l’espècie.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Tapinella deriva de “Tapinia” una tribu de bolets creat per Fries que deriva del grec “tapeinòo” baix, humil, deprimit, en referència a un tipus de barret deprimit amplament umbilicat. Més tard Karsten va elevar “Tapinia” al rang de gènere en 1879 però el nom ja era utilitzat per una planta, motiu pel qual es va vetar l’ús d’aquest nom. En 1931 Gilbert empra el nom “Tapinella”, és a dir, Tapinia petita.

L’epítet panuoides ve del llatí “panus” que era la panotxa de mill, i la terminació grega “εἷδος eidos” aspecte, és a dir, amb aspecte de panotxa de mill, per la forma del capell.

Família Tapinellaceae

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.