Prunus spinosa L.

NOMS: Aranyer. Aranyó. Aranyoner. Arç negre. Escanyagats. Pruneller. Prunyoner. Castellà: Arañón. Ciruelo silvestre. Endriño. Endrino. Gallego: Abruñeiro. Ameixeira brava. Andrino. Euscara: Elorri beltz. Patxarán. Aranbaltz. Baisakaran. Occità: Agrenièr. Bròc negre. Aronhoèr. Aralet. Boisson negre. Portuguès: Abrunheiro bravo. Abrunho. Ameixeira brava. Italià: Prugnolo. Pruno selvatico. Spino nero. Vegro. Francès: Epine noire. Prunellier, Pelossier. Anglès: Blackthorn. Drean dhu. Sloe. Slac. Damson. Alemany: Schwarzdorn. Schlehdorn. Schlehe. Neerlandès: Sleedoorn. Zwarte Doorn. Grec: Βουρβαλιά. Μαμουσιά. Τζανεριά. Τσαμπουρνιά. Xinès: hei ci li. 黑刺李

SINÒNIMS: Prunus domestica var. spinosa (L.) Kuntze; Druparia spinosa (L.) Clairv.; Prunus acacia Crantz;

DISTRIBUCIÓ: Eurosiberiana: La regió eurosiberiana s'estén per gran part d'Euràsia i limita al nord amb la regió àrtica i al sud amb les regions mediterrània, iranoturaniana i xinesa. L’aranyó és nativa d’una extensa àrea que comprèn des d’Europa, Àsia Central i Iran, al nord-oest d’Àfrica.

HÀBITAT: Creix en camps de conreu, vores de camins, marges torrenteres i llocs alterats, preferentment en substrat calcari. Fins els 1600 metre d’altitud.

FORMA VITAL: Faneròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: l’aranyoner és un arbust espinós molt ramificat des de la base amb branques negroses i intricades que poden arribar als dos metres d’alçada. També pot arribar a fer-se un petit arbret

Fulles simples de distribució alterna, caduques, que surten després de les flors amb curts pecíols, de limbe obovat o quasi el·líptic i marge crenat o serrat; estípules que cauen aviat

Flors hermafrodites, solitàries o en fascicles de 2-3, amb curts pedicels de 2-5 mm. Calze amb cinc sèpals lliures, triangular-lanceolats, glabres, d’àpex denticulat. Corol·la amb cinc pètals blancs. Androceu amb nombrosos estams. Gineceu d’ovari súper amb estil i estigma capitat. Floreix entre febrer i maig, abans del creixement de les fulles o al mateix temps.

Fruit monosperms, en drupa petita (10-12 mm), subglobós o ovalat de color blau obscur o negre violaci pruïnós quan madura, a la tardor, amb polpa carnosa.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: L’arç negre és, majoritàriament, sexualment autoincompatible, és a dir, que tot i que les flors són hermafrodites, amb òrgans masculins i femenins, no fructifiquen bé per elles mateixa i necessiten estar a prop d’altres exemplars de la mateixa espècie per poder realitzar la pol·linització creuada.

USOS I PROPIETATS: S’empra per fer tanques i bardisses car, com l'arç blanc, pot formar una tanca o matoll impenetrable en només uns anys. Per la seua rusticitat i resistència a les gelades, es pot cultivar en terrenys difícils i jardins silvestres, i els seus brots de creixement ràpid el converteixen en un arbust ideal per estabilitzar terrenys inclinats. L'arç negre es reprodueix per llavor o per propagació vegetativa de brots. Tolera molt bé la sequera no prolongada però només prospera en sòls profunds, a ple sol o a mitja ombra.

Els fruits contenen tanins, son aspres i s'utilitzen en la preparació de licors alcohòlics, com ara el conegut “patxaran” elaborat a Navarra mitjançant la maceració en alcohol dels aranyons. A la Gran Bretanya s’utilitzen per fer ginebra d’aranyó (sloe gin) També es poden fer melmelades o confitar amb vinagre. Les branques s’utilitzen per fer mànecs d’eines i bastons, com ara el conegut “shillelagh” irlandès, amb un gran pom a la part superior

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Prunus, apareix ja utilitzat per Plini, com llatinització del grec “προῦμνη” proúmne, emprat per Teofrast i Dioscòrides, probablement derivat d'una llengua pregrega de l'Àsia Menor. L’epítet específic spinosa del llatí spinosus-a-um, provist d’espines, en referència a les espines que apareixen en les branques.

L’arç negre, amb el seu brancatge impenetrable, crea un microhàbitat que és un bon lloc d’hostatge per a molts lepidòpters, i els seus fruits atrauen molts ocells frugívors, com ara tords i merles, altres pardalets fan el niu protegits per les espines, a més a més de donar recer a altres petits mamífers.

És una espècie molt variable, de la qual s’han descrit nombroses estirps sense valor taxonòmic. Prunus spinosa va ser descrit per Carles Linné i publicat a Species Plantarum 1: 475. 1753.

Família Rosaceae

Argyranthemum frutescens (L.) Sch.Bip.

Noms: Margarida. Margalidera gran. Margarida de Canàries. Castellà: Magarza. Margarita de Canarias. Margarita leñosa. Francès: Chrysanthème frutescent. Marguerite de Paris. Italià: Margherita delle Canarie. Anglès: White daisy. White Marguerite. White-weed. Paris Daisy. Alemany: Echte Strauchmargerite. Buschige Margerite. Neerlandès: Struikmargriet. Grec: Χρυσάνθεμα θαμνώδες.

SINÒNIMS: Chrysanthemum frutescens L.; Pyrethrum frutescens (L.) Gaertn.; Pyrethrum frutescens (L.) Willd.;  Chrysanthemum floridum Salisb.; Anthemis frutescens Voss;

DISTRIBUCIÓ: originària de Macaronèsia Illes Canàries i introduïda a diverses parts d’Àfrica, Índia, Austràlia i Amèrica del sud

HÀBITAT: Cultivada com planta ornamental en jardins i patis en gran part del món .

FORMA VITAL: Nanofaneròfit: en les formes vitals de Raunkjaer, les plantes amb els meristemes perdurables per damunt de 40 cm i per baix dels dos metres d’altura.

DESCRIPCIÓ: Herba sufruticosa molt ramificada des de la base, de tiges erectes i glauques de fins mig metre d’alçada, d’hàbit globós o amb les tiges postrades

Fulles de distribució alterna, de contorn ovat a ovat-lanceolat de 3-8 cm de llarg per 4-6 cm d’ample, pinnatisectes o bipinnatisectes, glabres

Flors en inflorescències en corimbes laxos d’1-6 capítols de fins 2 cm de diàmetre, amb peduncles de fins 15 cm, bràctees foliàcies linear-lanceolades simples; flors en capítols radiants de receptacle convex, amb involucres hemisfèrics de tres series de marge escariós, les exteriors més curtes que les interiors; flòsculs externs pistil·lats amb lígula blanca de 6 mm de llarg per 2,5 mm  d’ample; flòculs del disc grocs amb corol·la tubular acabada en cinc lòbuls. Floreix durant la primavera, tot l’estiu i fins la tardor

Fruit en aqueni heteromorf, els del radi trígons i alats i els del disc obcònics, ambdós amb vil·là coroniforme.  

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Tot i que és molt utilitzada en jardineria, l’espècie original és rarament comercialitzada. Són molt comuns híbrids amb altres espècies del gènere. Depenent del cultivar, les flors són blanques, grogues, roses o vermelles

USOS I PROPIETATS: Ideal per a vores de jardí, testos i cistelles penjants. També és popular en jardins d'estil mediterrani a causa de la resistència a condicions costaneres i la floració prolongada. En jardineria s’utilitza formant matolls suculents en sòls pobres i ben drenats a ple sol, tot i que, com a ningú li amarga un dolç, prefereix sols fèrtils rics en matèria orgànica, regs moderats a l’estiu (1-2 per setmana) i més espaiats a l’hivern. Suporta gelades moderades de fins -2^oC però necessita 4-5 hores de sol directe per florir. Cal eliminar les flors marcides i les tiges seques per prolongar la floració. Es multiplica per esqueix de brot tendre a la primavera.

En medicina popular s’empren les fulles en infusió com tònic estomacal i per combatre l’asma.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Argyranthemum deriva del grec ἄργῠρος árgyros plata i de ἄνϑεμον ánthemon fior, és a dir, flor platejada. L’epítet específic frutescens del llatí frutex arbust, pel seu hàbit arbustiu.

Argyranthemum frutescens alimenta les erugues de l'arna Bucculatrix chrysanthemella

Aquesta espècie va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 887–888. 1753. (1 May 1753) com Chrysanthemum frutescens. Amb el nom actualment acceptat d’Argyranthemum frutescens va ser descrita per Carl Heinrich Schultz "Bipontinus" i publicada en Histoire Naturelle des Îles Canaries 3(2.2): 264. 1844.

Família Compositae (Asteraceae)

Begonia erythrophylla Hérincq

NOMS: Begònia. Castellà: Boina de vasco. Begonia hule. Begònia nenúfar. Anglès: Beefsteak begònia. Kidney begònia.

DISTRIBUCIÓ: Cultivada com ornamental arreu del mon

HÀBITAT: Cultivada com planta ornamental de interior, pati o jardí

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Herbàcia híbrida, rizomatosa, amb tija carnosa i rampant, monoica, es a dir, que té flors masculines i femenines a la mateixa planta, però separades entre si.

Fulles basals, esparses, grans, peltades, redones, glabres i lluentes, llargament peciolades, d’un verd fosc pel anvers i rogenques pel revers,

Flors en cimes axil·lars coronant una llarga tija floral, de 40-60 cm d’alçada, de color rogenc, amb flors blanques o rosades, masculines o femenines. Les femenines d’ovari ínfer, amb tres ales prominents, estil amb estigmes  bilobats

Fruit en càpsula amb tres ales

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Aquesta espècie és una hibridació de Begonia hydrocotylifolia Otto ex Hook. × Begonia manicata Brongn. A partir d’aquest híbrid s’han creat diversos cultivars.

USOS I PROPIETATS: Aquesta espècie és un dels híbrids més antics de begònies, creat el 1845 a Alemanya com planta ornamental, de fàcil conreu, en interior o exterior si no hi ha gelades. No suporta el sol directe. Reg moderat en substrat solt i amb bon drenatge, evitant banyar les fulles i l’entollament. Es propaga amb facilitat mitjançant esqueix de tija i, fins i tot, de fulla.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Begonia honra Michel Bégon (1638-1710), un governador de l'excolònia francesa d'Haití. Nomenat intendent de la Marina del nou port arsenal de Rochefort, va contribuir a la transformació de la ciutat naixent que avui dia té la col·lecció de begònies més rica d'Europa al jardí botànic "Conservatoire du Bégonie".

L’epítet específic erithrophilla (erythrophyllus, a, um) del grec ἐρυθρός erythrós vermell i φύλλον phýllon fulla: amb fulles vermelles.

Aquesta planta és tòxica per als animals i les persones. La seva ingestió provoca irritació, vòmits i mal d'estómac.

Begonia erythrophylla fou descrita per François Hérincq i publicada en Revue Horticole (Paris) III, 1: 166. 1847.

Família Begoniaceae