Quan passegem pel camp o pel jardí ens creuem amb multitud d’animals i plantes als quals no prestem atenció per considerar-los insignificants, els mirem sense veure’ls, els trepitgem sense adonar-nos-en, ignorants de l’enorme bellesa d’aquests essers petits i els milers d’anys d’especialització i adaptació al medi de la seua morfologia. Aquest blog intentarà mostrar eixe món i donar a conèixer alguns dels seus secrets.

dilluns, 23 de març de 2015

Scirpoides holoschoenus (L.) Soják


NOMS: Jonc. Junc. Jonc boval. Castellà : Junco. Junco común. Junco churrero. Gallego: Xunco xurreiro. Occità: Jonc gros. Portugués: Junco bravo. Italià: Giunchetto comune. Roman Scirpo. Francès: Scirpe-jonc. Anglès: Round-headed Club-rush. Roundhead Bulrush. Alemany: Kugelbinse. Kugelsimse. Neerlandès: Kogelbies.

Inflorescències globulars compactes
SINÒNIMS: Scirpus holoschoenus L.

DISTRIBUCIÓ:  Pluriregional

HÀBITAT: Molinio-Holoschoenion. Torrents, fonts, vores de rius, maresmes, jonqueres i llocs 
humits. Fins els 1350 metres d’altitud.

Herba junciforme, fasciculada
FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Aquesta planta sembla un jonc, malgrat pertànyer a una altra família. Té les tiges toves, a diferència del jonc que les té dures. És una herba junciforme, fasciculada, de nombroses tiges cilíndriques, verdes i glabres,que poden sobrepassar el metre d’alçada. Rizoma d’entrenusos curts.

Fulles reduïdes a la beina basal
Fulles limitades a beines basals curtes, de 3-5 cm.

Flors en glomèruls esfèrics
Flors en glomèruls que formen inflorescències esfèriques molt compactes, sobre peduncles de mides diferents i alguns de sèssils, situades a la part superior de la tija, però superades per esta. Espiguetes de 2-4 mm sense setes. Tres estams. Estil amb tres estigmes. Floreix d’abril a juliol.

Fruit en núcula
Fruit en núcules de 0,6-1,3 mm.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Scirpus és un gènere de taxonomia complexa que recentment ha sigut dividit en nous gèneres, sense que molts botànics consideren justificada tal decisió. El resultat és que Scirpus holoschoenus L. és acceptat per uns, i considerat com sinònim de Scirpoides holoschoenus (L.) Soják per altres. El nou gènere Scirpoides només té tres espècies acceptades, una de les quals és la que ens ocupa.

USOS I PROPIETATS: Les tiges s’empraven per fer cistelles, seients de cadires i, com alguns noms comuns indiquen, eren utilitzats per dur els xurros penjant de la xurreria a casa.

En medicina popular s’ha fet servir com hipotensor i per alleugerar les inflamacions de gola. També es diu que si arranquem una tija de junc, banyem amb el seu suc una berruga i tornem a introduir la tija al mateix forat on estava, la berruga anirà assecant-se al mateix temps que la tija.

En jardineria pot emprar-se per agrupacions amb gramínies, en zones humides, doncs és indiferent edàfic i suporta bé els sòls pobres i la sequera superficial de l’estiu.

Inflorescències amb peduncles desiguals
ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Scirpoides deriva del llatí “scirpus” que eren els juncs que s’empraven per fer cistelles, i del grec “-eîdos”, llatí “–ides” que significa paregut, semblant, és a dir, junciforme, paregut al junc. L’epítet específic holoschoenus deriva del grec ὅλος hólos” tot, sencer, i "σχοινος schoinos" junc: totalment junc.

De menuts, en les correries pel riu, ens refrescàvem amb la soterrada, blanca i tendra base dels juncs de capçaletes. El que no sabíem era que la dels altres junc del gènere Juncus sol ser tòxica.

A Ramon Muntaner, polític, capità d’almogàvers i cronista de les gestes dels reis d’Aragó, devem la coneguda metàfora de “la mata de jonc”que ens deixà en la seua Crònica  de 1328: I si algú em demana: "En Muntaner, quin és l'exemple de la de mata de jonc?", jo li respondré que la mata de jonc té una força que, si tota la mata lligueu ben fort amb una corda, i tota la voleu arrencar ensems, us dic que deu homes, per molt que estirin, no l'arrencaran, encara que alguns més s'hi posessin; i, si en traieu la corda, de jonc en jonc l'arrencarà tota un minyó de vuit anys, que ni un jonc no hi quedarà".

Família Cyperaceae


1 comentari:

  1. Quina bellessa tenen les flors del jonc, no les conexía.
    Un petonet.

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...