Helianthus annuus L.

NOMS: Corona de rei. Gira-sol. Sol coronat. Mira-sol. Castellà: Girasol. Mirasol. Copa de Júpiter. Corona real. Tornasol. Gallego: Catasol, Tornasol, Virasol, Xirasol. Èuscara: Ekhilili. Iguzkilore. Occità: Torna-solelh, Torna-sòl, Vira-solelh. Portuguès: Girassol. Helianto. Italià: Girasole comune. Francès: Tournesol. Anglès: Sunflower. Hopi sunflower. Mirasol. wild sunflower. Alemany: Gewöhnliche Sonnenblume. Neerlandès: Zonnebloem. Grec: Ηλίανθος. Ήλιος. Λιόδρομο. Xinès: xiang ri kui.

Capítols grans, terminals i solitaris

SINÒNIMS: Helianthus aridus Rydb.

DISTRIBUCIÓ: Nord Americana

HÀBITAT: Planta originària de Nord Amèrica introduïda per al cultiu que apareix subespontània  

Tiges lignificades i híspides

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals

DESCRIPCIÓ: Planta amb una sola tija erecta que pot arribar als tres metres d’alçada, tot i que als llocs secs es queda molt més petita, amb pèls híspids.

Fulles cordades de marge serrat

Fulles de distribució alterna, peciolades, cordiformes i de marge serrat, amb pèls pel revers i glabra per l’anvers.  

Flòsculs centrals grocs amb anteres rogenques

Flors en grans capítols, de fins 20 cm de diàmetre, amb involucre format per nombroses bràctees involucrals ovalades o lanceolades amb l’àpex llarg i molt estret, generalment cobertes de pèls híspids. Les flors centrals són flòsculs hermafrodites grocs amb estams rogencs, bordejats per una corona de flors estèrils amb lígula groga que confereixen al conjunt aspecte de sol. Floreix des de juliol fins setembre.

Fruit en aqueni

Fruit en aqueni ovalat amb la base truncada de fins 15 mm de llarg, de color gris obscur amb bandes longitudinals més clares. A l’interior hi ha una llavor comestible de color blanc verdós. Són les populars pipes.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El nom comú de gira-sol és degut a que el capítol de les plantes joves gira seguint la direcció del sol. Aquest és un fenomen descobert per Leonardo da Vinci denominat heliotropisme, que és un tipus de fototropisme,  mitjançant el qual les flors realitzen un moviment apuntant cap al sol, girant d’est a oest. Les plantes velles ja no giren i mantenen els capítols orientats cap a l’orient.

Bràctees involucrals amb pèls híspids

USOS I PROPIETATS: Les pipes de gira-sol contenen fins un 58% d’oli que pot aprofitar-se per alimentació o per combustible biodièsel. Les restes del premsat del fruit s’empra com aliment per al ramat, i les tiges serveixen per elaborar paper.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Helianthus deriva del grec “ἥλιος hélios” sol, i de “ανϑοϛ anthos” flor, és a dir, flor del sol. L’epítet específic annuus ve del llatí i significa anual.

El Còdex Florentí, del segle XVI, diu que s’empra per al mal d’ulls, la febre, per la digestió i per purificar els intestins. Ja al segle XX, el botànic mexicà Maximino Martínez hi adjudica els usos com afrodisíac, anticatarral i antipalúdic.  

Hi ha evidències del conreu del gira-sol en Mèxic des de 2600 aC. En algunes cultures ameríndies, com els asteques mexicans i els inques peruans, el gira-sol era considerat una divinitat del sol, i hi havia figures d’or d’aquesta flor. Pizarro va trobar una figura d’aquesta planta en Tahuantinsuyo (Perú) venerada com un deu solar. Els espanyols varen portar figures d’or i llavors a Europa, al segle XV, des d’on es va estendre el cultiu per tot arreu del món, per aprofitar els seus fruits.

Els flòculs, i després els fruits, formen unes espirals curioses, unes en el sentit de les agulles d’un rellotge i altres al contrari però totes amb els termes de l’espiral de Fibonacci. Aquesta sèrie s’inicia amb 0 i 1 i continua de manera que cada element és la suma dels dos anteriors (0,1,1,2,3,5,8,13...) i apareix constantment en la natura, sent uns dels factors de l’harmonia de la naturalesa. Amb la successió de Fibonacci sembla que la naturalesa ha trobat la millor manera d’ordenar els objectes aprofitant al màxim l’espai, i que aquests ordenaments continuen sent eficaços mentre la planta continue creixent a partir del punt central.

Helianthus annuus va ser descrit per Carles Linné i publicat en Species Plantarum 2: 904–905. 1753. (1 May 1753)

Família Compositae (Asteraceae)