Russula galochroides Sarnari

Bolet de fins 15 cm de diàmetre

HÀBITAT: Creix als boscs mixtes mediterranis temperats sota carrasques (Quercus ilex), bruc (Erica sp.),  arbocer (Arbutus unedo), etc.

DESCRIPCIÓ: Capell de color blanc, crema o, de vegades, lleugerament porpra, de 5-15 cm de diàmetre, sec.

Himeni amb làmines blanques

Himeni amb làmines blanques adnates.

Peu blanc, sense anell, ple.

Carn blanca

Peu blanc ple

COMESTIBILITAT:  De gust acre o dolç, agradable al paladar. Sense interès culinari. (Mai no mengi qualsevol bolet fins que estigi segur que és comestible, ja que molts són tòxics i alguns són un verí mortal) 

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Russula deriva del llatí “russa” rosa, per la tendència a prendre coloracions roses de les espècies d’aquest gènere. L’epítet específic galochroides  deriva del grec “γἄλα gála” llet, i de “χρόα chróa” pell, és a dir, amb la pell blanca com la llet.

Russula galochroides va ser descrit per Sarnari i publicat en el Bulletin trimestriel de la Société mycologique de France 104(3): 144 (1988)

Cutícula blanca

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Els fongs són isògams, i manquen d'especialització en mascle i femella, però sí podem parlar de "positius" i "negatius" doncs s'han de trobar dues espores diferents per a donar resultat. Cosa que passa quan "es busquen" mútuament a partir de les olors feromòniques que emeten.

Família Russulaceae

                                      

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Lepista nuda (Bull.) Cooke

NOMS: Blaveta. Pimipinella morada. Peu blau. Moixeró blau. Castellà : Tricoloma violeta. Pié azul. Gallego: Pe azuado. Èuscara: Ziza hankaurdin. Italià: Agarico violetto. Francès: Pied bleu. Anglès: Wood Blewit. Blewit. Alemany: Violetter Roetelritterling. Neerlandès: Paarse schijnridderzwam.

Blaveta

SINÒNIMS: Tricholoma nudum Quél.;  Rhodopaxillus nudus (Bull.: Fr.) Maire

DISTRIBUCIÓ: Cosmopolita: es diu de distribució cosmopolita les espècies que es distribueixen, com a mínim, per tres continents diferents de forma natural.

HÀBITAT: En pinars de pi blanc (Pinus halepensis) o boscos mixtos de pins, carrasques (Quercus ilex) i el bruc d’hivern o petorret (Erica multiflora). Apareix ja ben entrada la tardor i fins i tot a l’hivern.

Capell primer convex i passa a quasi pla

DESCRIPCIÓ: Una característica d’aquest bolet és que és de color variable però sempre dins dels tons violacis. El color típic és el blau violaci però també amb tons brunencs o totalment brunenc. 

Capell, barret o píleu convex primer i que passa a quasi pla, de 6-12 cm de diàmetre, amb cutícula viscosa quan plou, inseparable de la carn. Carnós.

Himeni de làmines adnates, primes i atapeïdes de tons més violacis quan més jove. Són fàcils de separar de la carn.

Carn blanca d'olor afruitat

Peu o estípit proporcionat al capell, cilíndric, ple, amb la superfície fibrosa i lleugerament engruixit a la base, de color semblant a les làmines o un poc més clar, i ratlles blanquinoses verticals.

Carn turgent, de color blanc o lila pàl·lid. D’olor afruitat i gust dolç i agradable.

Es pot confondre amb Lepista sòrdida, tot i que aquesta és més petita, amb menys carn i sense interès culinari.

COMESTIBILITAT: Bon comestible però cal menjar-la ben cuinada per evitar trastorns. S’empra en guisats i truites més que per consumir sola per ser molt aromàtica. El peu és massa fibrós i pot resultar indigest.

Làmines de color variable, entre blau i lila

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Lepista pot derivar de "lepista" gerra de vi, pel color vinós, o del grec "lepistós", que significa nu, calb. L’epítet específic nuda significa nu, despullat.

Els bolets faciliten el creixement i la vida dels arbres del bosc, perquè els bolets, amb els seus filaments, anomenats hifes, s’entortolliguen a les arrels i n’obtenen l’aliment, però alhora acosten aigua i nutrients a l’arrel amb molta més quantitat i eficàcia. Per tant, és una unió tan eficaç que l’arrel de l’arbre perd els pèls absorbents, que ja no necessita, i com a conseqüència els arbres creixen més i millor.

Família Tricholomataceae

                   

 Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Erica scoparia L.

NOMS: Bruc d'escombres. Bruc femella.  Occità: Bruga blanca, Brusc, Brusc d'escoubo . Cast. Berozo. Brezo blanquillo. Brezo de escobas. Grecina.  Basc. Erratz-txilarra. Brana. Chilarra. Ilharka. Port. Urze das vassouras. Francès: Bruyère à balais. Brande. Italià: Erica da scope. Scopa gentile. Scopiglio.  Anglès: Besom heath . Green Heather. Alemany: Grünblütige Heide. Besenheide. 

Flors del bruc d'escombres

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània occidental

HÀBITAT: Lavanduletalia stoechadis; Quercetum rotundifoliae . Brolles, màquies i matollars sobre sòls silícics o descarbonatats. Aquest exemplar de la partida de les Fontanelles de Vallada (València)

Creix sobre sòls silícics o descarbonatats, com els de les Fontanelles de Vallada.

FORMA VITAL: Nanofaneròfit: segons la classificació dels vegetals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 50 cm i a menys de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ:  Arbust que pot arribar als tres metres d’alçada, molt ramificat, branquillons erectes i llargs.

Fulles característiques del gènere Erica, amb tres o quatres fulles per verticil

Fulles menudes, linears, d’un verd clar lluent, amb el marge revolut, en verticils de tres o quatre fulles cadascun.

Flor tetràmera, glabra, de color verdós

Flors petites de color verd groguenc, disperses per les branques superiors en inflorescències racemoses; pedicels gruixuts. Flors hermafrodites, tetràmeres amb el calze de quatre sèpals ovats, sense pèls (glabres) i soldats de color verdós. Corol·la en forma de campana, també verdosa, dividida en quatre lòbuls. Vuit estams lliures. Ovari súper amb un estil acabat en un estigma simple. Floreix a la primavera, entre maig i juny.

El fruit és una càpsula amb quatre valves

Fruit en càpsula ovoide que s’obri per quatre valves per deixar eixir les nombroses llavors.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les flors del gènere Erica tenen la particularitat de tindre forma urceolada, és a dir, en forma d’olla o de gerro panxut. Altres gèneres de la família també tenen aquesta forma, com l’arbocer (Arbutus unedo L.) 

Corol·la acampanada acabada en quatre lòbuls

USOS I PROPIETATS: S'usa per obtenir llenya per a fer foc i per la fabricació d'escombres.

La fusta és apreciada per obres petites com per exemple les pipes de fumador, que es fan de la fusta dura de la rel,  o útils de cuina.
De les seues tiges es fan els carbonets de dibuix

SABIES QUE... Erica ve del grec eríke i del llatí erica, -ae, que era com anomenaven el s brucs en general. L’epítet scoparia ve del llatí scopa que significa escombra, granera, i fa referència a la utilització d’aquesta planta per a fabricar escombres. 

Família Ericaceae

Hypericum ericoides L.

NOMS: Trencapedres. Pinzell. Cor de roca. Pinell de roca. Cordonet. Pericó pinzell. Castellà: Pinillo de oro. Corazón de peña. Corazón de la piedra. Portuguès: Eroca. Eroga.

Flors en panícules corimbiformes

SINÒNIMS: Hypericum ericoides subsp. ericoides L. 

DISTRIBUCIÓ: Sud i est de la Península Ibérica i nord d’Àfrica. La subespècie ericoides només a l’est i sud-est de la Península Ibèrica.  

HÀBITAT: Fumano-Hypericetum ericoidis. Viu en les escletxes de les roques calcàries assolellades del sud i l’est de la Península Ibèrica. Fins els 1300 metres d’altitud.

Mateta amb la base lignificada

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ:  Mateta de fins pam i mig d’alçada, amb la base lignificada (sufruticosa) molt ramificada des de la base, amb tiges erectes. 

Fulles menudes, semblants a les dels petorrets (gènere Erica)

Fulles linears, molt menudes, com les dels brucs del gènere Erica (petorrets) però de color verd cendrós. Naixen quatre per nivell (verticil) densament imbricades sobre la tija i tenen glàndules translúcides amb olis essencials que són visibles amb una bona lupa.

Flors pentàmeres amb tres fascicles d'estams

 Flors en petites panícules corimbiformes a l’àpex de les tiges. Calze de cinc sèpals d’uns 2 mm amb glàndules negres al marge. Corol·la amb cinc pètals grocs amb glàndules com el calze però molt més xicotetes. Androceu amb estams reunits en tres fascicles. Gineceu amb tres estils. Floreix a l’estiu, de juny a l’agost.

Càpsula amb tres septes

Fruit en càpsula amb septes

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El gènere Hypericum té la particularitat de tindre espècies proveïdes de glàndules, és a dir, d’una cèl·lula o conjunt de cèl·lules aïllades o agrupades en un òrgan determinat (sèpal, pètals, fulla, etc.), amb la propietat de produir un o més líquids que actuen fora d'elles. Els olis essencials que segreguen aquestes glàndules són els responsables de les seues virtuts medicinals. 

Calze amb glàndules al marge dels sèpals

USOS I PROPIETATS: En medicina popular valenciana s’ha emprat contra el mal de pedra però en realitat ha de tindre les mateixes propietats que la seua germana el pericó groc (Hypericum perforatum). Però no només s’empra en la medicina popular, estudis científics han demostrat que l'espècie pot ser utilitzada per dissoldre les pedres del ronyó, millorar la circulació sanguínia i augmentar la gana.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Segons Linneo el genèric Hypericum procedeix del grec hyper, que significa sobre y eikon,  -onos, que significa imatge, perque les plantes del gènere estan per damunt de tot el que podem imaginar, per la gran reputació com a plantes medicinals. L’epítet específic  ericoides ve per la forma de les fulles pareguda a les del gènere Erica.

Hypericum ericoides va ser descrita per Carls Linné i publicada en Species Plantarum 785 (1753)

Família Guttiferae (Hypericaceae)

Coris monspeliensis L.

NOMS: Pinell. Pinzell. Farigola mascle. Farigola borda. Perico. Herba soldadora. Sivineta. Xipell bord. Cast. Hierba pincel. Yerba de las úlceras. Consuelda de peñas. Coris. Pelosilla púrpura. Soldadora. Francés: Coris de Montpellier. Italià: Coris di Montpellier. Anglés: Coris. Male thyme. Alemany: Violette Erdkiefer. Stachelträubchen. 

Flors de pinell

SINÒNIMS: Coris hispanica Lange.

Es tracta d'una espècie força variable, amb dues subespècies: subsp. syrtica i subsp. monspeliensis. La primera només es fa a les timonedes calcícoles del País Valencià, i la segona, arreu. Es diferencien perquè la subsp. syrtica té les fulles petites i pubescents i la subsp. monspeliensis, grans i glabres.

Flors agrupades en glomèruls terminals en forma d’espiga

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Rosmarinetalia officinalis. Rosmarino-Ericion, Thymo-Siderition. Garrigues, romerals i timonedes, vores de camins, prats secs i pedregosos, sobre sòl bàsic; fins els mil metres d’altitud

Les plantes fan poc més d'un pam d'alçada

FORMA VITAL: Caméfit: Planta que durant el període desfavorable conserva les gemmes perdurants aèries a menys de 30 centímetres del sòl.

DESCRIPCIÓ:  Petita mata vivaç que no passa del pam d’alçada, molt ramificada des de la base amb tiges llenyoses (sufruticosa) i erectes.

Les fulles recorden les del gènere Erica

Fulles lineals, esparses, de marge enter o sinuat, que cobreixen tota la tija, sense pèls (glabres) que recorden les Erica (petorrets) en xicotet.

Corol·la bilabiada. El llavi superior tripartit i el inferior bipartit

Flors agrupades en glomèruls terminals en forma d’espiga (espiciforme). Flors pentàmeres, hermafrodites. Calze campanulat, membranós, amb dues fileres de dents, les dents exteriors espinoses i de llargària similar al tub de la corol·la; i les interiors triangulars amb taques rogenques o negres. Corol·la rosa i bilabiada, amb el llavi superior tripartit i el inferior bipartit. Cinc estams desiguals que surten del tub (exserts). Ovari súper amb un estil d’estigma en forma de cap (capitat). Floreix entre abril i juliol.

El calze persistent és l'element característic del pinzell.

Fruit en càpsula globosa que s’obri de manera espontània (dehiscent) per cinc valves

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: De vegades, com en aquest cas, les plantes herbàcies perennes tenen la part inferior (basal) més endurida, lignificada. Aleshores hom diu que és una planta sufruticosa. 

Observeu els punts rogencs de les dents interiors del calze

USOS I PROPIETATS: antigament s’utilitzava contra la sífilis, i la rel com a vomitiva. Aplicada en verd o seca, en pols, cura les ferides.

SABIES QUE... Linneo relaciona el genèric Coris amb la paraula grega kóris, -ios, que significa xinxa (Cimex lectularius). L’epítet monspeliensis fa referència als botànics de Montpeller. 

Família Primulaceae (Myrsinaceae)