NOMS: garrofer, garrofera, garrover. Castellà: Algarrobero, algarrobo. Gallego: Alfarrobeira. Basc: Garrobea. Marikola. Portuguès: Alfarroba. Fava-rica. Francès: Caroubier. Anglès: Algaroba. Carob. Saint-John’s-bred. Alemany:
Bockshornbaum. Johannisbrotbaum. Karobenbaum. Italià: Carrubo.
Neerlandès: Johannesbroodboom. Grec: Χαρουπιά. Κουντουρουδιά. Ξυλοκερατιά.
 |
| Garrofer monumental del camí del molí cremat de Vallada (València) |
DISTRIBUCIÓ: En
el litoral mediterrani entre les Costes de Garraf i el Algarbe.
HÀBITAT: Cultivat
i naturalitzat. Prefereix llocs orientats al sud i sols calcaris; s’endinsa
fins on arriba el margalló.
FORMA VITAL: Macrofaneròfit:
en les formes vitals de Raunkjaer, les plantes amb els meristemes perdurables per damunt dels dos metres d’altura.
DESCRIPCIÓ: Arbre
de gran port, de tronc curt, gros i irregular, però amb llargues i poderoses
branques.
 |
| Fulla amb els folíols parells |
Fulles alternes,
persistents, compostes, pinnades, de tres a cinc parells de folíols coriacis i el·líptics
de vores senceres i sense pels, verd brillant per davant i verd pàl·lid pel
revés.
 |
| Flors masculines |
Flors. És un
arbre polígam, uns amb raïms de flors masculines, altres amb flors femenines i
altres poden dur raïms hermafrodites. Les floretes són menudes sense corol·la.
Les femenines només amb pistil, les
masculines amb cinc estams i, de vegades, hermafrodites amb les dues parts.
 |
| Flors femenines |
Aquestes flors es troben en peus diferents, per la qual cosa
pel cultiu s’utilitzen peus de flors hermafrodites o femenines, que són les que
fan garrofes, acompanyat d’algun peu masculí per a pol·linitzar.
 |
| Fruit: les garrofes |
El fruit és un
llegum de 10 a 25 cm, que no s’obri (indehiscent), de color bru fosc que conté
una polpa dolça utilitzada per a diverses finalitats i les llavors: els
garrofins.
USOS I PROPIETATS:
La polpa, molt dolça, s’utilitza com a farratge. També per a preparar succedanis
de la xocolata i del café, i per a la producció de licors i espessants. La fusta, molt dura i densa, s’utilitza en
ebenisteria, torneria i fusteria, en la construcció (parquet) i per a carbó.
Els tanins de les fulles i l’escorça s’empren en l’adob de pells.
L’escorça és astringent i el fruit laxant. Dioscòrides ja deia que les garrofes, menjades fresques, relaxen el ventre.
 |
| Flors masculines |
L’epítet específic, siliqua,
és el nom llatí de les beines de les lleguminoses.
Les llavors, el garrofí o garrofina, són els “quirats” (quilates en castellà), emprats antigament per a pesar joies i medicaments. En entren cinc en un gram.
El botànic Cavanilles lamentava, en “Las observaciones sobre el Reino de Valencia”, que “en quanto a los algarrobos, no imiten el exemplo que les ofrece Vallada, Denia y San Vicente del Raspeig, ya multiplicando los machos por inxerto, ya estableciendo las podas convenientes” per augmentar la producció de garrofa.
Família
Leguminosae (Fabaceae)
Subscriu-t’hi al
canal Menuda Natura de YouTube en https://www.youtube.com/channel/UCpDRmib7EGEngZGMHaCc52A
Una de les propietats de la fusta de Garrofera, en concret de Garrofera borda, es per fer Dolçaines. Almenys això es lo que diu Blasco, en el seu metode de dolçaina. ¡¡¡ O potser una llegenda Urbana dels dolçainers. !!!
ResponEliminaLa garrofa fou la xocolata dels pobres, alimenta encara el nostre bestiar i sembla ser que també s'utilitza per a fer les càpsules comestibles dels medicaments. Lo de les dolçaines no ho sabia.
ResponEliminaAh, i tampoc sabia lo de que un terme tan usat en joieria com el "quirat" tenia el seu origen en les llavors de la garrofera. ¡Molt interessant!
ResponElimina