Quan passegem pel camp o pel jardí ens creuem amb multitud d’animals i plantes als quals no prestem atenció per considerar-los insignificants, els mirem sense veure’ls, els trepitgem sense adonar-nos-en, ignorants de l’enorme bellesa d’aquests essers petits i els milers d’anys d’especialització i adaptació al medi de la seua morfologia. Aquest blog intentarà mostrar eixe món i donar a conèixer alguns dels seus secrets.

diumenge, 8 d’abril de 2012

Ruscus aculeatus L.



NOMS: Galzeran. Brusc. Boix marí. Boix mascle. Brusc punxent. Cirerer de Betlem. Cireretes o Guingues del Bon Pastor. Llorer bord. Herba de l'erisipela. Occità: Agalons. Agrevon. Bois punhent. Boès ponchut. Bresegon. Grefuelhat. Castellà : Arrayán morisco. Brusco. Acebillo. Gall. Azevinho menor. Gilbarbeira. Bailoba. Brusca. Eusk. Arkasahatsa. Erratza. Portuguès: Bayoba. Erva dos vasculhos. Italià: Ruscolo pungitopo. Frnacès: Fragon faux houx. Anglès: Pettigree wild Myrtle. Sweet Broom. Butcher's Broom. Alemany: Stechender Mäusedorn. Myrten Storn. Holandès: Muisdoorn. Grec: Αγγελόνι . Μπούμπινη 

Flors solitàries al damunt del cladodi
SINÒNIMS: Ruscus ponticus Woronow 

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Quercion ilicis. Llocs humits de les muntanyes, carrascars, matollars densos, doncs no li agrada el sol directe. Entre els 200 i els 1400 metres d’altitud.

Tiges ramificades de fins 80 cm d'alçada
FORMA VITAL: Faneròfits: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ:  Arbust de petites dimensions, fins 80 cm d’alçada, de tendència dioica, que té la particularitat d’haver substituït les fulles per branques aplanades amb aparença de fulles anomenades cladodis o fil·locladis. Té, doncs, dos tipus de tiges, unes normals, molt ramificades des de la base i altres convertides en les falses fulles acabades en punta punxent que són els cladodis.

Les fulles són petites escates triangulars sense clorofil·la
Fulles vertaderes han quedat reduïdes a petites escates poc aparents i de les seues axil·les surten els cladodis. Són triangulars, escarioses i sense clorofil·la, i cauen prompte de la planta.

Flors amb dos verticils de tres tèpals
Flors de color verdós, poc aparents, que surten solitàries al damunt dels cladodis i a l’axil·la d’una bràctea, el que demostra la seua naturalesa caulinar, de tija. Flors unisexuals, trímeres i pedunculades. Està composta per dos verticils de tres tèpals verdosos. Sis estams amb els filaments units en un tub de color lila. Ovari súper i un estil acabat en tres estigmes. Floreix a l’hivern i primavera

Fruit en baia de color roig brillant
Fruits arrodonits, en forma de baia de color vermell amb dos llavors que es disseminen mitjançant la deposició dels animals que mengen els fruits

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Un cladodi és una tija comprimida lateralment semblant a una fulla, amb funció clorofíl·lica. Curiosament al galzeran la funció clorofíl·lica no la realitzen les fulles, que no tenen cloroplasts, sinó els cladodis i les tiges.

USOS I PROPIETATS: El rizoma té propietats diürètiques, i s'empra per combatre les pedres de la bufeta, la hidropesia, la icterícia, la clorosi, les escròfules i les afeccions de les vies urinàries. La infusió de la rel alleuja la febre.
S’empra també, en medicina natural, per al tractament de venes varicoses i hemorroides. Té propietats protectores i tòniques sobre les venes dels membres inferiors (cames cansades). A Espanya s’hi comercialitzen dues especialitats farmacèutiques amb el nom de Fabroven. 
És típic veure'l com a guarniment nadalenc per l'espectacularitat del contrast dels fruits vermells i brillants sobre el verd fosc de la planta. A més, es cultiva com ornamental i en algunes zones, es consumeixen els brots joves com a substitut dels espàrrecs, cosa que ja feien grecs i romans.
Els fruits són tòxics i produeixen vòmits, diarrees i convulsions.
 
Cladodi amb l'àpex punxent
ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Ruscus té origen preromà, una adaptació de bhroisko, reduïda amb posterioritat a brūsko. Popularment però, s’ha cregut que l’origen es vincularia amb el mot “bruscus”, nom que els romans donaven al grèvol, per la seua relativa semblança entre tots dos.
L’epítet específic aculeatus ve del llatí “aculeatus,-a, -um” que significa que té espines, agullons, que és punxant, pels cladodis que acaben en punta rígida.
El botànic Pius Font i Quer va trobar que al Rif l'anomenaven amb un mot gairebé idèntic a “galzeran”.
Antigament les espines dels cladodis servien per allunyar els ratolins de la carn del rebost, d’on deriva el nom alemany de “mäusedorn” (espí de ratolins) i l’italià de “pungitopo”.
Avui dia té una certa importància comercial perquè a partir dels rizomes es preparen certs medicaments i cosmètics, aquest interès ha portat a l'extinció de l'espècie a certes zones de Turquia i a situar l'espècie com una de les més amenaçades del país.
El rusc figura entre les plantes d’interès comunitari de la Directiva Comunitària d’Hàbitats, i la seua recollida i explotació pot ser objecte de protecció. És una de les plantes legalment protegides incloses al Catàleg Balear, i espècie de recol·lecció regulada al País Valencià (Ordre 20 de desembre de 1985, DOGV del 2 de març de 1986) i a Andalusia (Ordre de 2 de juny de 1997, BOJA del 21 de juny de 1997).
Família Liliaceae

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...