Quan passegem pel camp o pel jardí ens creuem amb multitud d’animals i plantes als quals no prestem atenció per considerar-los insignificants, els mirem sense veure’ls, els trepitgem sense adonar-nos-en, ignorants de l’enorme bellesa d’aquests essers petits i els milers d’anys d’especialització i adaptació al medi de la seua morfologia. Aquest blog intentarà mostrar eixe món i donar a conèixer alguns dels seus secrets.

dijous, 22 de gener de 2015

Setaria viridis (L.) Beauv.


NOMS: Panissola verda. Serreig. Xereix miller. Xares. Xarrell. Castellà : Almorejo. Panizo silvestre. Gallego: Paínzo. Occità: Couloumbo. Portugués: Milhâ-verde. Francés: Moha de Hongrie. Sétaire verte. Italià: Pabbio comune. Paníco falso. Anglès: Green Bristlegrass. Green Foxtail. Green Panic-grass. Alemany: Grüne Borstenhirse. Grüner Fennich. Neerlandès: Groene Naaldaar.  


Flors en panícula cilíndrica
SINÒNIMS: Setariopsis viridis (L.) Samp.; Chaetochloa viridis (L.) Scribn.

DISTRIBUCIÓ:  Paleotropical: fa referència a les espècies distribuïdes en les regions tropicals d’Àfrica i d’Àsia, és a dir, dels dos continents del Vell Món, en oposició a Neotropical que designa les regions tropicals del Nou Món: Amèrica del Nord i Amèrica del Sud.

HÀBITAT: Polygono-Chenopodietalia. Zones ruderals, vores de camins, camps i terres remogudes. Fins els 1400 metres d’altitud.

Gramínia de fins mig metre d'alçada
FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Gramínia, de fins 50 cm d’alçada, caracteritzada per tenir agullons a les espiguetes que li donen un tacte aspre, tot i que Setaria veridis té els agullons dirigits cap a l’àpex, de manera que resulten suaus al tacte en aquest sentit, a diferència de la llapassa (Setaria verticillata) que els té reflexes, és a dir, dirigits cap a la base.

Lígula ciliada
Fulles de prefoliació enrotllada, amb beines foliars glabres o amb pocs pèls, lígula ciliada, sense aurícules,  i limbe linear de 4-20 x 0,4-1,8 cm amb el nervi central ressaltat.

Ací podem veure les glumes més curtes que l'espigueta
Flors en inflorescència en panícula cilíndrica, que de vegades pren una coloració vermellosa, amb espiguetes denses. Les glumes són més curtes que l’espigueta, amb 1-3 setes amb dents orientades cap a l’àpex. Floreix de maig a l’octubre.

Les setes persisteixen quan cauen els fruits
Fruit en cariopsi que quan maduren cauen però queden les setes.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La Fotosíntesi C4 és una sèrie de reaccions bioquímiques de fixació del carboni provinent del CO2 atmosfèric. El procés consisteix, molt esquemàticament, en la captació del Diòxid de carboni en les cèl·lules del mesòfil de la planta, però en comptes de dur-lo immediatament al cicle de Calvin, s’emmagatzema en forma d’àcid oxalacètic, el qual posteriorment és descarboxilat, produint el CO2 necessari per al cicle de Calvin.

USOS I PROPIETATS: Setaria viridis s'ha proposat com a model per estudiar la fotosíntesi C4, relacionat amb les gramínies per a usos bioenergètics. Té un cicle de vida curt (6-8 setmanes), és transformable i està seqüenciat.

Setes amb dents orientades cap a l'àpex
ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere, Setaria, deriva de “séta” seta, cerra, per les setes que caracteritzen les espècies del gènere. L’epítet específic viridis deriva del llatí “viridis” verd
Les llavors germinen immediatament amb temperatures entre 20 i 35 o C, i aquesta característica converteix al xereix en una mala herba , doncs pot formar denses poblacions competidores en cultius de primavera i estiu.
La panissola també pot causar un creixement anormal en certs cultius, com el blat de moro i algunes hortalisses. La investigació sobre aquests cultius mostren que la toxicitat es produeix quan les substàncies químiques produïdes per les arrels del xereix es desplacen per terra i són absorbides per les arrels de les plantes properes. Aquesta interacció, anomenada "al·lelopatia," permet a algunes males herbes reduir la competència pel retard del creixement de la vegetació propera.
Setaria viridis va ser descrita per (L.) P.Beauv. i publicada en Essai d'une Nouvelle Agrostographie 51, 171, 178, t. 13, f. 3. 1812.

Família Gramineae (Poaceae)


1 comentari:

  1. Sembla increíble com és que les gramínies son tan poc conegudes tot i que son força interessants.
    Manel, tinc el dubte si he classificat be la "hierba espiguera" per que diu una amiga que no es Bromus diandrus i que es Deschampsia cespitosa, en podríes dir?
    Una abraçada.

    ResponSuprimeix

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...