Coreopsis tinctoria Nutt.

NOMS: Coreopsis. Castellà: Anteojos de poeta. Bella Diana. Semilla de oro. Botón de oro. Italià: Begliocchi. Francès: Coréopsis des teinturiers. Anglès: Calliopsis. Common tickseed. Plains corèopsis. Dye-flower. Garden Tickseed. Tick-seed. Alemany: Färber-Mädchenauge. Xinès: Liang se jin ji ju. 两色金鸡菊.

SINÒNIMS: Bidens tinctoria (Nutt.) Baill.; Calliopsis tinctoria (Nutt.) DC.; Diplosastera tinctoria (Nutt.) Tausch; Coreopsis bicolor Rchb.

DISTRIBUCIÓ: L'àrea de distribució nativa d'aquesta espècie s'estén del Canadà fins a l'est de Mèxic, però s'ha naturalitzat àmpliament per Europa, Àsia i el sud-est d'Àfrica

HÀBITAT: Creix en sòls sorrencs prop de les platges i en zones pertorbades com ara vores de carreteres i camps de conreu. Com planta ornamental es cultiva àmpliament en jardins públics i residencials

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herbàcia de fins un metre d’alçada, ramificada a la part superior amb tiges erectes i glabres

Fulles oposades al llarg de la tija i són més menudes cap a la part superior, curtament peciolades, una o dues vegades pinnatífides, rarament simples, amb el lòbul terminal lanceolat o linear, glabres, de color verd brillant

Flors en nombrosos capítols axil·lars a l’àpex d’un llarg i prim peduncle; calicle amb bràctees involucrals externes de 2 mm, les internes de 5-8 mm, deltoide-oblongues o ovades; disc central amb flòsculs tubulars de color vermell-porpra, de 5-12 mm d'ample; 8 lígules radials, rarament 7 o 9, d'1-2 cm, grocs, generalment vermell-marrons a la base o de diversos colors, segons la varietat, obovades i amb osques a les puntes. El diàmetre total, amb les lígules incloses, és de 2-4 cm. Floreix entre juny i setembre

Fruit en aqueni comprimit, negre i sense vil·là.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Produir un colorit cridaner fa que les flors destaquen sobre el fons verd de les fulles, i això els permet atraure amb èxit els pol·linitzadors, però no es coneix tot sobre l’evolució del color de les flors. En un estudi recent s'ha demostrat que les antocianines, els pigments més freqüents en elles, no són els més cridaners per als pol·linitzadors. Per tant, ha d'haver altres factors ecològics o evolutius que estiguen afectant la producció de pigments florals.

USOS I PROPIETATS: Les flors s’empren per fer tints naturals. Com a planta medicinal, els nadius americans elaboraven una infusió amb la seva arrel seca de propietats astringents.

Molt usada com a planta ornamental de jardí per la seva cridanera i llarga floració, així com la seva capacitat per prosperar en diferents entorns (testos, patis, balcons i terrasses) qualitats que l'han convertit en una espècie popular entre paisatgistes i jardiners. Prefereix terres ben drenades, perquè no tolera els embassaments, i exposició de ple sol, encara que pot tolerar condicions de semiombra; una vegada establerta resisteix la sequera, la forta calor i les gelades lleugeres, i tot amb molt poc manteniment

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere, Coreopsis, deriva del grec “kóris”, insecte i “ὄψις” ópsis, aparença, semblança, en referència a la forma de l'aqueni. L’epítet específic tinctoria del llatí "tingo" que significa banyar, impregnar, tenyir.

Segons el cronista d'Índies Felipe Guamán Poma d'Ayala (Perú, s. XVII), la seva flor anomenada pauau en llengua quítxua, era molt apreciada pels tintorers al servei de l'Inca.

Coreopsis tinctoria va ser descrita per Thomas Nuttall i publicada en Journal of the Academy of Natural Sciences of Philadelphia 2(1): 114–115. 1821.

Família Compositae (Asteraceae)

Arctotheca calendula (L.) Levyns

NOMS: Artoteca. Castellà: Margarita del Cabo. Margarita africana. Malahierba del Cabo. Filigrana pequena.Portuguès: Erva-gorda. Venidium. Francès: Arctothèque. Italià: Artoteca calèndula. Anglès: Cape dandelion. Cape weed. Cape marigold. Plain Treasureflower. Alemany: Kaplöwenzahn. Ringelblumen-Arctotheca. 

SINÒNIMS: Arctotis calendula L.; Cryptostemma calendula (L.) Druce

DISTRIBUCIÓ: Originària de Sudàfrica, de Namaqualand  a la Península del Cap i Karoo  

HÀBITAT: Naturalitzada en llocs secs, arenosos, pertorbats i vores de camins. Cultivada com planta ornamental. Aquesta de la platja de Tavernes de la Valldigna

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Planta herbàcia estolonífera anual o perenne que fa una roseta d’on surten estolons que s’estenen ràpidament, el que fa que es conega com “la mala herba del Cap”. Arriba fins als 25 cm d’alçada

Fulles pinnatisectes, de vegades bipinnatisectes, amb forma de lira, en roseta basal, amb el revers blanquinós i l’anvers escassament puberulent i glandular; les de les tiges simples i obovades.

Flors en capítols axil·lars solitaris de 4-7 cm de diàmetre sobre escapus amb pèls aspres. Involucre de bràctees imbricades, amb marge hialí i amb pèls blancs, les externes amb un curt apèndix pinnatisecte apical. Flors externes estèrils amb lígules verdoses pel revers i grogues per l’anvers, rodejant el disc amb flors tubulars hermafrodites, obscures. Androceu amb 5 estams amb anteres purpúries. Gineceu d’ovari ínfer, unilocular, amb estil i estigma bífid divergent. Floreix de març a juny

Fruit en aqueni llanós, amb vil·là format per 4-8 esquames curtes amb pèls llanuts.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La primera cita d’aquesta espècie en Espanya es deguda a Gros, a l’any 1925, que la va trobar, naturalitzada als arenals marítims de Cadis. Està considerada una planta al·lòctona invasora a Califòrnia, Austràlia, Tasmània, Nova Zelanda, Japó, Xile i el sud-oest d'Europa (Portugal, Espanya, Sardenya).

USOS I PROPIETATS: Es cultiva com a planta ornamental per a cobertes però és potencialment invasiva, especialment si es reprodueix per llavors. No suporta les gelades, raó per la qual es reprodueix a les zones costaneres, on troba bon drenatge a l’arena de platges, dunes i talussos.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Arctotheca ve del grec ἄρκτος árctos ós i de θήκη théche estoig, beina, arqueta, càpsula, per les cípseles cobertes en algunes espècies per un toment llanós.

L’epítet específic calèndula ve del llatí calendae, el primer dia del mes del calendari romà, al·lusió a la floració que dura diversos mesos. Altres autors diuen que calendula significa petit calendari, perquè amb l’obertura i tancament dels capítols marcava la duració del dia

Arctotheca calèndula va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 922. 1753.  amb el nom de Arctotis calèndula. Més tard Margaret Rutherford Bryan Levyns la va publicar en Journal of South African Botany 8(4): 284. 1942. amb el nom actualment acceptat

Família Compositae (Asteraceae)

Gazania rigens (L.) Gaertn.

NOMS: Gazània. Miloques. Castellà: Gazania. Italià: Gazania strisciante. Francès: Gazanie. Gazanie splendide. Alemany: Gazanie. Mittagsgold. Neerlandès: Middaggoud. Anglès: Treasure-flower. Grec: Γαζάνια. Καζάνια.

SINÒNIMS: Gorteria rigens L. (Basiònim); Melanchrysum rigens (L.) Cass.; Meridiana ringens (L.) Kuntze; Othonna rigens L.; Gazania splendens Hend. & A.A. Hend.

DISTRIBUCIÓ: originària d’Àfrica del Sud, Moçambic, Kwa Zulu-Natal i Swazilàndia; introduïda en zones de l’oest i sud d’Europa, Austràlia i sud de Bolívia..

HÀBITAT: És cultivada com planta ornamental als jardins i de vegades es pot trobar com subspontània.

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Herbàcia perenne (anual en jardins de climes més freds) de fins 35 cm d’alçada i 50 cm d’amplada, amb roseta basal, que té un hàbit de creixement rastrer, formant un coixí dens de fulles.

Fulles totes basals, alternes, lanceolades estrenyent-se al pecíol, generalment senceres, de vegades pinnatilobades amb el segment apical (central) més gran que els segments laterals que normalment són 1-2 per costat, de fins 11 cm de llarg per 3 cm d’ample, amb l’anvers de color verd brillant i el revers blanquinós

Flors en capítols solitaris a l'extrem dels peduncles que van poc més enllà de les fulles; cada capítol està format per un involucre acampanat de 10  mm d'alçada i 15  mm de diàmetre, amb 2 o 3 files de bràctees amb formes lineals, connates a la base, cobertes de plomissol blanc; un disc central de flors tubulars hermafrodites però estèrils, envoltat de flors perifèriques ligulades fèrtils, el color de les quals és molt variable, tot i que les flors de color groc ataronjat són les més nombroses, sovint amb taques negres a la base de les lígules. Androceu format per cinc estams amb filaments lliures, mentre que les anteres estan soldades en un tub que envolta l' estil. Gineceu d’ovari súper amb estil filiforme i estigmes divergents. Els capítols s’obrin al sol i es tanquen per la nit. Floreix entre març i setembre

Fruit El fruit és un aqueni amb papus setaci que conté diverses llavors.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: S’han descrit tres varietats:

La Gazania rigens var. leucolaena té fulles de color blanc grisenc, molt tomentosa, i capítols florals grocs sense marques fosques de 25 a 40 mm de diàmetre.

Gazania rigens var. uniflora té fulles sense pèl a la superfície superior, radis groc brillant sense taques negres prop de la base, capítols de 25 a 40 mm de diàmetre als radis; involucre campanulat, de 7-8(-10) mm de llarg.

Gazania rigens var. rigens no es coneix en estat salvatge, sinó només a partir d'exemplars cultivats. Té fulles sense pèl a la superfície superior, radis de color groc daurat a taronja amb una taca negra a prop de la base de cada lígula; es caracteritza pels capítols grans, de 40 a 80  mm de diàmetre; involucre en forma de copa, de 10 a 15  mm de llarg .

USOS I PROPIETATS: Emprada en jardineria per la prolongada floració i pel color brillant de les seues flors, ideal com a planta entapissant en jardins rocosos, bordures i, fins i tot, en testos. Està ben adaptada al clima mediterrani. S'adapta bé a la sequera, la calor i el sol fort, a diferència de moltes altres flors. Indiferent edàfic, tolera els sòls pobres de tot tipus però ha d’estar ben drenats. Reg moderat a la temporada favorable i reduït a l’hivern. Pot tolerar gelades lleugeres.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Gazania, és en honor de Theodorus Gaza (1398-1475), traductor humanista grec de les obres d'Aristòtil i Teofrast del grec al llatí. L’epítet específic rigens, del llatí rígeo, que es torna rígid, una probable referència als pèls que recobreixen el fruit.

A Austràlia Meridional, Victòria i parts d' Austràlia Occidental, algunes espècies de gazània s'han convertit en espècies invasores després d'escapar dels jardins, perquè han començat a envair vastes extensions de terres agrícoles . Totes les subespècies del gènere estan catalogades com a males herbes ambientals a l'estat de Victòria.

Gazania rigens va ser descrita i publicada per Carles Linné i publicada en amb el nom de Gorteria rigens en Amoenitates Academici . . . 6: 105. 1763. Amb el nom actualment acceptat de Gazania rigens va ser publicat per Joseph Gaertner en De Fructibus et Seminibus Plantarum. . . . 2: 451. 1791.

Família Compositae (Asteraceae)

Rostraria cristata (L.) Tzvelev

NOMS: Kelèria. Kelèria fleoide. Lofocloa. Cua de guilla. Rostrària fleoide. Castellà: Cola de zorra. Rabo de zorra. Portuguès: Erva-do-penacho. Rabo-de-cão. Italià: Paleo cristato. Francès: Koelérie fausse fléole. Koelérie à crêtes. Anglès: Crested Rostraria. Mediterranean Hairgrass. Mediterranean Oat. Alemany: Echtes Büschelgras. Einjähriges Schillergras. Neerlandès: Klein fakkelgras.

SINÒNIMS: Festuca cristata L. (Basiònim); Bromus cristatus (L.) Spreng.; Koeleria cristata (L.) Bertol.; Lophochloa cristata (L.) Hyl.; Trisetaria cristata (L.) Kerguélen; Trisetum cristatum (L.) Potztal

DISTRIBUCIÓ: Latemediterrània: és a dir, que depassa, un poc, la zona de la conca mediterrània.

HÀBITAT: Hordeion leporini. Camps de conreu, vores de camins, llocs alterats. Pradells terofítics calcícoles poc profunds. Fins els 1100 metres d’altitud.

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

 DESCRIPCIÓ: Herba petita amb tiges erectes d’entre 5 i 50 cm d’alçada, i de vegades arriba a formar catifes d'individus que ocupen alguns metres quadrats.

Fulles planes, laminars, glabres o pubescents; Lígula és una membrana ciliada de 0,5–1,5 mm de llarg.

Flors en panícula cilíndrica piramidal, més o menys compacta que por arribar a fer 12 cm de llarg, amb espiguetes de 3-6 flors; glumes agudes, la inferior estretament lanceolada amb un nervi i la superior el·líptica, més llarga i amb tres nervis; lemma el·líptica, aguda. Les flors amb 3 anteres de 0.3 mm de longitud. Ovari glabre. Floreix entre maig i juliol

Fruit en cariopsi de 2 x 0,3 mm.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Cariopsi és un fruit sec indehiscent propi de la família de les gramínies o Poaceae. En llenguatge corrent les cariopsis s'anomenen grans (de blat, d'ordi, de blat de moro, etc.). La part interna de la cariopsi és rica principalment en midó però també està envoltada de proteïnes i en l'embrió de lípids.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Rostraria deriva del llatí rostrum  que significa pic o punta, per la lemma lemma acabada en punta, aristada. L’epítet específic cristata ve del llatí crista cresta, és a dir crestat, per la inflorescència.

Aquesta espècie va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 76. 1753. amb el nom de Festuca cristata. Amb el nom actualment acceptat de Rostraria cristata va ser publicada per Nikolai Nikolaievich Tzvelev, en Novosti Sistematiki Vysshchikh Rastenii 7: 47. 1970[1971].

Família Gramineae, Poaceae

Prunus spinosa L.

NOMS: Aranyer. Aranyó. Aranyoner. Arç negre. Escanyagats. Pruneller. Prunyoner. Castellà: Arañón. Ciruelo silvestre. Endriño. Endrino. Gallego: Abruñeiro. Ameixeira brava. Andrino. Euscara: Elorri beltz. Patxarán. Aranbaltz. Baisakaran. Occità: Agrenièr. Bròc negre. Aronhoèr. Aralet. Boisson negre. Portuguès: Abrunheiro bravo. Abrunho. Ameixeira brava. Italià: Prugnolo. Pruno selvatico. Spino nero. Vegro. Francès: Epine noire. Prunellier, Pelossier. Anglès: Blackthorn. Drean dhu. Sloe. Slac. Damson. Alemany: Schwarzdorn. Schlehdorn. Schlehe. Neerlandès: Sleedoorn. Zwarte Doorn. Grec: Βουρβαλιά. Μαμουσιά. Τζανεριά. Τσαμπουρνιά. Xinès: hei ci li. 黑刺李

SINÒNIMS: Prunus domestica var. spinosa (L.) Kuntze; Druparia spinosa (L.) Clairv.; Prunus acacia Crantz;

DISTRIBUCIÓ: Eurosiberiana: La regió eurosiberiana s'estén per gran part d'Euràsia i limita al nord amb la regió àrtica i al sud amb les regions mediterrània, iranoturaniana i xinesa. L’aranyó és nativa d’una extensa àrea que comprèn des d’Europa, Àsia Central i Iran, al nord-oest d’Àfrica.

HÀBITAT: Creix en camps de conreu, vores de camins, marges torrenteres i llocs alterats, preferentment en substrat calcari. Fins els 1600 metre d’altitud.

FORMA VITAL: Faneròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: l’aranyoner és un arbust espinós molt ramificat des de la base amb branques negroses i intricades que poden arribar als dos metres d’alçada. També pot arribar a fer-se un petit arbret

Fulles simples de distribució alterna, caduques, que surten després de les flors amb curts pecíols, de limbe obovat o quasi el·líptic i marge crenat o serrat; estípules que cauen aviat

Flors hermafrodites, solitàries o en fascicles de 2-3, amb curts pedicels de 2-5 mm. Calze amb cinc sèpals lliures, triangular-lanceolats, glabres, d’àpex denticulat. Corol·la amb cinc pètals blancs. Androceu amb nombrosos estams. Gineceu d’ovari súper amb estil i estigma capitat. Floreix entre febrer i maig, abans del creixement de les fulles o al mateix temps.

Fruit monosperms, en drupa petita (10-12 mm), subglobós o ovalat de color blau obscur o negre violaci pruïnós quan madura, a la tardor, amb polpa carnosa.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: L’arç negre és, majoritàriament, sexualment autoincompatible, és a dir, que tot i que les flors són hermafrodites, amb òrgans masculins i femenins, no fructifiquen bé per elles mateixa i necessiten estar a prop d’altres exemplars de la mateixa espècie per poder realitzar la pol·linització creuada.

USOS I PROPIETATS: S’empra per fer tanques i bardisses car, com l'arç blanc, pot formar una tanca o matoll impenetrable en només uns anys. Per la seua rusticitat i resistència a les gelades, es pot cultivar en terrenys difícils i jardins silvestres, i els seus brots de creixement ràpid el converteixen en un arbust ideal per estabilitzar terrenys inclinats. L'arç negre es reprodueix per llavor o per propagació vegetativa de brots. Tolera molt bé la sequera no prolongada però només prospera en sòls profunds, a ple sol o a mitja ombra.

Els fruits contenen tanins, son aspres i s'utilitzen en la preparació de licors alcohòlics, com ara el conegut “patxaran” elaborat a Navarra mitjançant la maceració en alcohol dels aranyons. A la Gran Bretanya s’utilitzen per fer ginebra d’aranyó (sloe gin) També es poden fer melmelades o confitar amb vinagre. Les branques s’utilitzen per fer mànecs d’eines i bastons, com ara el conegut “shillelagh” irlandès, amb un gran pom a la part superior

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Prunus, apareix ja utilitzat per Plini, com llatinització del grec “προῦμνη” proúmne, emprat per Teofrast i Dioscòrides, probablement derivat d'una llengua pregrega de l'Àsia Menor. L’epítet específic spinosa del llatí spinosus-a-um, provist d’espines, en referència a les espines que apareixen en les branques.

L’arç negre, amb el seu brancatge impenetrable, crea un microhàbitat que és un bon lloc d’hostatge per a molts lepidòpters, i els seus fruits atrauen molts ocells frugívors, com ara tords i merles, altres pardalets fan el niu protegits per les espines, a més a més de donar recer a altres petits mamífers.

És una espècie molt variable, de la qual s’han descrit nombroses estirps sense valor taxonòmic. Prunus spinosa va ser descrit per Carles Linné i publicat a Species Plantarum 1: 475. 1753.

Família Rosaceae

Argyranthemum frutescens (L.) Sch.Bip.

Noms: Margarida. Margalidera gran. Margarida de Canàries. Castellà: Magarza. Margarita de Canarias. Margarita leñosa. Francès: Chrysanthème frutescent. Marguerite de Paris. Italià: Margherita delle Canarie. Anglès: White daisy. White Marguerite. White-weed. Paris Daisy. Alemany: Echte Strauchmargerite. Buschige Margerite. Neerlandès: Struikmargriet. Grec: Χρυσάνθεμα θαμνώδες.

SINÒNIMS: Chrysanthemum frutescens L.; Pyrethrum frutescens (L.) Gaertn.; Pyrethrum frutescens (L.) Willd.;  Chrysanthemum floridum Salisb.; Anthemis frutescens Voss;

DISTRIBUCIÓ: originària de Macaronèsia Illes Canàries i introduïda a diverses parts d’Àfrica, Índia, Austràlia i Amèrica del sud

HÀBITAT: Cultivada com planta ornamental en jardins i patis en gran part del món .

FORMA VITAL: Nanofaneròfit: en les formes vitals de Raunkjaer, les plantes amb els meristemes perdurables per damunt de 40 cm i per baix dels dos metres d’altura.

DESCRIPCIÓ: Herba sufruticosa molt ramificada des de la base, de tiges erectes i glauques de fins mig metre d’alçada, d’hàbit globós o amb les tiges postrades

Fulles de distribució alterna, de contorn ovat a ovat-lanceolat de 3-8 cm de llarg per 4-6 cm d’ample, pinnatisectes o bipinnatisectes, glabres

Flors en inflorescències en corimbes laxos d’1-6 capítols de fins 2 cm de diàmetre, amb peduncles de fins 15 cm, bràctees foliàcies linear-lanceolades simples; flors en capítols radiants de receptacle convex, amb involucres hemisfèrics de tres series de marge escariós, les exteriors més curtes que les interiors; flòsculs externs pistil·lats amb lígula blanca de 6 mm de llarg per 2,5 mm  d’ample; flòculs del disc grocs amb corol·la tubular acabada en cinc lòbuls. Floreix durant la primavera, tot l’estiu i fins la tardor

Fruit en aqueni heteromorf, els del radi trígons i alats i els del disc obcònics, ambdós amb vil·là coroniforme.  

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Tot i que és molt utilitzada en jardineria, l’espècie original és rarament comercialitzada. Són molt comuns híbrids amb altres espècies del gènere. Depenent del cultivar, les flors són blanques, grogues, roses o vermelles

USOS I PROPIETATS: Ideal per a vores de jardí, testos i cistelles penjants. També és popular en jardins d'estil mediterrani a causa de la resistència a condicions costaneres i la floració prolongada. En jardineria s’utilitza formant matolls suculents en sòls pobres i ben drenats a ple sol, tot i que, com a ningú li amarga un dolç, prefereix sols fèrtils rics en matèria orgànica, regs moderats a l’estiu (1-2 per setmana) i més espaiats a l’hivern. Suporta gelades moderades de fins -2^oC però necessita 4-5 hores de sol directe per florir. Cal eliminar les flors marcides i les tiges seques per prolongar la floració. Es multiplica per esqueix de brot tendre a la primavera.

En medicina popular s’empren les fulles en infusió com tònic estomacal i per combatre l’asma.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Argyranthemum deriva del grec ἄργῠρος árgyros plata i de ἄνϑεμον ánthemon fior, és a dir, flor platejada. L’epítet específic frutescens del llatí frutex arbust, pel seu hàbit arbustiu.

Argyranthemum frutescens alimenta les erugues de l'arna Bucculatrix chrysanthemella

Aquesta espècie va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 887–888. 1753. (1 May 1753) com Chrysanthemum frutescens. Amb el nom actualment acceptat d’Argyranthemum frutescens va ser descrita per Carl Heinrich Schultz "Bipontinus" i publicada en Histoire Naturelle des Îles Canaries 3(2.2): 264. 1844.

Família Compositae (Asteraceae)

Begonia erythrophylla Hérincq

NOMS: Begònia. Castellà: Boina de vasco. Begonia hule. Begònia nenúfar. Anglès: Beefsteak begònia. Kidney begònia.

DISTRIBUCIÓ: Cultivada com ornamental arreu del mon

HÀBITAT: Cultivada com planta ornamental de interior, pati o jardí

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Herbàcia híbrida, rizomatosa, amb tija carnosa i rampant, monoica, es a dir, que té flors masculines i femenines a la mateixa planta, però separades entre si.

Fulles basals, esparses, grans, peltades, redones, glabres i lluentes, llargament peciolades, d’un verd fosc pel anvers i rogenques pel revers,

Flors en cimes axil·lars coronant una llarga tija floral, de 40-60 cm d’alçada, de color rogenc, amb flors blanques o rosades, masculines o femenines. Les femenines d’ovari ínfer, amb tres ales prominents, estil amb estigmes  bilobats

Fruit en càpsula amb tres ales

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Aquesta espècie és una hibridació de Begonia hydrocotylifolia Otto ex Hook. × Begonia manicata Brongn. A partir d’aquest híbrid s’han creat diversos cultivars.

USOS I PROPIETATS: Aquesta espècie és un dels híbrids més antics de begònies, creat el 1845 a Alemanya com planta ornamental, de fàcil conreu, en interior o exterior si no hi ha gelades. No suporta el sol directe. Reg moderat en substrat solt i amb bon drenatge, evitant banyar les fulles i l’entollament. Es propaga amb facilitat mitjançant esqueix de tija i, fins i tot, de fulla.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Begonia honra Michel Bégon (1638-1710), un governador de l'excolònia francesa d'Haití. Nomenat intendent de la Marina del nou port arsenal de Rochefort, va contribuir a la transformació de la ciutat naixent que avui dia té la col·lecció de begònies més rica d'Europa al jardí botànic "Conservatoire du Bégonie".

L’epítet específic erithrophilla (erythrophyllus, a, um) del grec ἐρυθρός erythrós vermell i φύλλον phýllon fulla: amb fulles vermelles.

Aquesta planta és tòxica per als animals i les persones. La seva ingestió provoca irritació, vòmits i mal d'estómac.

Begonia erythrophylla fou descrita per François Hérincq i publicada en Revue Horticole (Paris) III, 1: 166. 1847.

Família Begoniaceae