Origanum vulgare L.

NOMS: Orenga, orega, moraduix. Occità: Majorana, Majourano-fèro, Majurano fèro, Marjolana bastarda, Menugueta. Castellà: Orégano, furiégano, mejorana silvestre, perigüel. Gallego: Oregao, ourégao. Èuscara: Aitz-bedarr, atx-usain, oregaña.  Italià: Acciughero. Arigano. Francès: marjolaine sauvage, origan. Anglès: wild marjoran, european oregano, oregano, pot marjoram. Alemany: Gewöhnlicher Dost. Kostets. Neerlandès: Marjoraan. Wilde Marjolein. Grec: Ορίγανον το κοινόν. Ρίγανη κοινή.

Inflorescències terminals amb bràctees molt vistoses

SINÒNIMS: Origanum vulgare subsp. virens (Hoffmanns. & Link) Bonnier & Layens;  Origanum vulgare subsp. vulgare L. Origanum virens Hoffmanns & Link;  

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània occidental

HÀBITAT: Brachypodion phoenicoidis. Creix en zones seques, entre matolls, riberes i garrigues, també a les vores dels camins. En sòls més aviat bàsics, des dels 800 m fins al  nivell del mar. 

Herba un poc tomentosa

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: plantes que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any.

DESCRIPCIÓ:  herba perenne, erecta i un poc tomentosa. En la part superior es ramifica i la inferior sol perdre les fulles. Tiges quadrangulars, sovint rogenques que surten d’un rizoma subterrani. 

Fulles oposades de marge enter o lleugerament dentat

Fulles peciolades, oposades, de limbe àmpliament ovat, sencer o lleugerament dentat, amb pèls al revés

Flors labiades blanques o rosades

Flors en inflorescències terminals amb bràctees molt vistoses i diferents a les fulles, fortament imbricades de manera que oculten quasi totalment els calzes; les bràctees són membranoses, sense pèls, obovades i allargades, apiculades, d’un verd pàl·lid, quasi el doble de llargues que el calze. Les flors tenen cinc pètals soldats, normalment blancs o rosats. Els estams, dos més llargs, sobreïxen, així com el pistil. Floreix a finals d’estiu i tardor.

Fruit en núcula

Fruits en núcula formada per quatre parts ovades.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les labiades són molt homogènies, sovint molt aromàtiques com en aquest cas, de tiges quadrangulars i fulles simples i oposades.

USOS I PROPIETATS: Tota la planta te glàndules amb una essència aromàtica de color groc llimó, que està composta per un “estearopteno” i dos tipus de fenols: el carvacrol i, en menys quantitat, el timol. Les arrels tenen substàncies tànniques.   

És antioxidant, antimicrobiana i antitumoral (en estudis prou primaris encara), antisèptica, tònica, digestiva i carminativa. La medicina tradicional ha utilitzat el té de orenga com auxiliar en el tractament de la tos per ser expectorant.

Actualment s'està investigant la seva utilitat en el tractament de càncer de còlon, ja que l’orenga pot actuar contra enzims bacterians inductors a aquest tipus de càncer. També s'està valorant la seva capacitat antioxidant en dietes riques en àcids grassos omega3.

Les fulles són molt utilitzades en la cuina mediterrània, tant fresques com seques però seques tenen més sabor i aroma.

Junt a l’alfàbega són les que donen el toc particular a la cuina italiana, però també és important en les cuines espanyoles, franceses, gregues i també en les mexicanes. 

Amb orenga es prepara la carn per fer xoriços, s’adoba la pizza o “l’ossobuco”, en salses o licors digestius, en amanides, amb hortalisses torrades, etc. També s’utilitza per adobar olives junt a altres herbes.

 

Bràctees imbricades

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Origanum deriva del grec “ὄρος óros”, que significa mont, muntanya, i de "gános", que significa plaer, alegria, és a dir: l’alegria del mont. L’epítet específic vulgare deriva del llatí “vulgaris, -e”, que significa vulgar, comú, ordinari, per ser una planta corrent i abundosa.

Segons la mitologia grega, fou Afrodita, la deessa de l’amor i el romanticisme, la primera que plantà orenga i li va donar la fragància que té actualment.

Família Labiatae